Adaptació del musical de Broadway, que al seu torn adaptava la novel·la de 1995 de Gregory Maguire, basada en la novel·la El màgic d’Oz i en la seva adaptació cinematogràfica de 1939.

Darrere la càmera hi tenim Jon M. Chu, un realitzador expert a rodar concerts de Justin Bieber i pel·lícules musicals com Step Up 3-D, Jem y los hologramas o Un barrio de Nueva York. Fora del gènere musical, ha dirigit films com G.I. Joe: La venganza o Ahora me ves 2. Més enllà de plantejar una bona posada en escena en els musicals, és un home d’estudi sense personalitat com a director, amb mancances com a narrador d’històries. A Wicked, això queda dissimulat pel fet de ser una pel·lícula d’Universal i no un projecte personal, però el film flaqueja en els aspectes on Chu sol fallar. En canvi, és molt complidor a l’hora de rodar números musicals amb molta gent.

Wicked és una preqüela d’El màgic d’Oz, abans que arribi Dorothy. També abans que Glinda es converteixi en la Bruixa Bona del Sud i que existeixi una Bruixa Malvada de l’Oest. La pel·lícula comença amb la mort de la Bruixa Malvada de l’Oest, tal com sabem pel final d’El màgic d’Oz. A partir d’aquí, Glinda narrarà la història d’origen de la Bruixa Malvada, de nom Elphaba, i el temps en què van ser amigues a l’escola de bruixeria.

El més destacat de la pel·lícula són les dues actrius i cantants principals, Ariana Grande i Cynthia Erivo. És cert que ens hem d’empassar el gripau de les edats, sobretot quan estan a l’escola. Això de tenir persones de trenta anys fent d’estudiants no ho vèiem des dels noranta. Però més enllà d’això, que també passava en el musical, elles dues ho fan de meravella. No em vull oblidar de Jonathan Bailey, el guapo del qual s’enamora Glinda i pel qual totes les noies sospiren. Bailey, tot i ser conegut com un dels atractius de Bridgerton, ja havia demostrat abans de la sèrie de Netflix les seves habilitats en obres del West End. Pel que fa a la resta del repartiment, trobem Ethan Slater, un alumne enamorat de Glinda, Michelle Yeoh, la Dumbledore d’aquesta història, i Jeff Goldblum com el Màgic d’Oz.

Els que venen del musical ja saben quines peces funcionaran i capturaran el cor de l’espectador. Qui no hagi cantat o li hagi vingut al cap durant dies Defying Gravity o Popular, és que es va adormir durant la pel·lícula. Els números musicals i les coreografies acompanyen molt bé i el conjunt és un espectacle. Les cançons sonen fantàstiques i els números perviuen amb tu dies després d’haver-la vista.

Estèticament, hi ha coses que m’han agradat molt i d’altres molt poc. Quan fa servir decorats, funciona perfectament com a musical immersiu, però quan es recorre al digital per mostrar el món, es trenca la màgia. Les coses pràctiques es noten de seguida i funcionen, com el mateix tren, mentre que els elements digitals canten massa i desafinen.

El problema principal és la decisió d’adaptar un musical que dura dues hores i quaranta minuts en dues pel·lícules d’aquesta mateixa durada cadascuna, duplicant així el temps del material original. El musical està dividit per un entreacte que continua immediatament, però haver d’esperar un any per a la segona part no la beneficia. Si s’hagués explicat en una sola pel·lícula, hauria quedat més rodona. Però hem topat amb els encorbatats, que posen per sobre de l’aspecte creatiu la possibilitat de cobrar dues entrades en lloc d’una. Wicked no arrenca de veritat fins a la part final, amb la marxa de les dues protagonistes cap a Oz.

Tota la part de l’escola de bruixeria m’ha recordat a Harry Potter, però pitjor. Es podria prescindir totalment de les subtrames afegides que són irrellevants per a la història principal. Em refereixo, per exemple, a la trama de la germana d’Elphaba i el seu enamorament amb el noi que Glinda s’ha tret de sobre, així com a la majoria de les subtrames que tenen lloc a l’escola i que no posen Glinda i Elphaba al centre.

L’objectiu d’aquesta part és explicar com les dues protagonistes es fan amigues, i per això no cal una hora i mitja. Sort dels números musicals, que són els mateixos que a l’obra, perquè la resta no ha aconseguit interessar-me. Se suposa que ampliar el fons de la història era millor, segons el director. A criteri meu, s’equivoca: més metratge no implica necessàriament més profunditat.

El conflicte entre humans i animals, que queda en segon pla, tampoc no s’explica bé ni et fa entendre els motius. L’augment de metratge no ha servit per aprofundir en aquesta part, que és més interessant, però també més incòmoda per a una pel·lícula que vol ser per a tots els públics. Això es veu a través del personatge del professor, que és una cabra amb un CGI força mediocre i que té molt poques escenes.

Després d’aquesta part massa llarga, la cosa millora. Sortir de l’escola és com començar una pel·lícula nova, i millor que la que havíem vist. El tram final és el més impressionant, amb les dues actrius cantant i assumint el pes dels seus personatges dins la història. Tot el que envolta Oz, el seu misteri, l’aspecte visual del castell i els seus plans de futur està ben tractat. A partir d’aquí, comencen les diferències entre Glinda i Elphaba, i la pel·lícula arrenca de veritat. Però just en aquell moment… surten els títols de crèdit.

Tot aquest tercer terç és molt bo i visualment destaca la part final, quan es presenten les versions més icòniques dels personatges. La persecució aèria val molt la pena.

Tinc la sensació que aquesta primera part és només un pròleg i que el tema de veritat arribarà a la segona. La primera acaba en el moment més àlgid de la història, just quan comença el que volia veure, i m’he quedat amb les ganes. La pena és que ara toca esperar un any. Entenc que és difícil valorar aquesta pel·lícula per si sola, perquè d’origen és una obra completa. Haurem d’esperar un any per mirar enrere i fer-ne una nova crítica com a conjunt, encara que hauria preferit que no s’hagués separat.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.