Steven Spielberg ha rodat aquest remake de la pel·lícula del 1961 dirigida per Robert Wise, basada en el musical escènic de 1957 de Jerome Robbins amb música de Leonard Bernstein i lletres de Stephen Sondheim. La història està inspirada en Romeu i Julieta de William Shakespeare, però la rivalitat és entre dues bandes de carrer, els Jets, blancs i nadius americans, i els Sharks, porto-riquenys. La història d’amor és entre Tony, antic líder dels Jets, i Maria, el germà de la qual és el líder dels Sharks.
El que fa aquí Spielberg és filmar pràcticament la mateixa pel·lícula fil per randa sense deixar-se res. Els canvis són més aviat subtils i bàsicament i posen l’accent en el racisme, la immigració i la violència masclista, que no deixen de ser un aliment per l’odi que desencadena violència.
El treball de Spielberg com a director és una absoluta filigrana i bàsicament és un exercici de direcció impressionant, la demostració d’un mestre que ha arribat a la maduresa sense perdre el pols. La fotografia és la segona cosa més destacable, amb un Janusz Kaminski que manté la paleta de colors i l’estil visual de l’original del 61. L’actualització dels números musicals és brillant, la coreografies i els moviments d’una càmera que sembla ballar amb els protagonistes. Les coreografies han estat els elements més nous de la pel·lícula en què s’han fet moltes coses noves, malgrat que han mantingut alguns elements molt concrets de l’original, que són mítics, com el joc de faldilles de Rita Moreno, entre d’altres.
Però la pregunta que no pots evitar fer-te en tot moment és si calia. La vista et diu que sí, la música et diu que sí, quan vibres amb els números musicals, el cor et diu que sí, no obstant això reconec haver tingut dubtes davant la immensa quantitat coses que s’hi mantenen. Tanmateix, després de madurar-la, no tinc cap mena de dubte que està molt bé que s’hagi fet. El musical teatral també ha tingut representacions diferents, després de seixanta anys, entenc que Spielberg ho hagi volgut presentar a una nova generació que no s’acostaria mai a la pel·lícula del 61.
El repartiment principal està format per Rachel Zegler (Maria) i Ansel Elgort (Tony), però els dos protagonistes no han estat els que més m’han agradat de la pel·lícula, tot i que canten de meravella i que he quedat molt sorprès de com canta Elgort. Però més enllà de com canten, pel que fa a la interpretació dramàtica, em quedo amb Ariana DeBose (Anita), David Álvarez (Bernardo) i Mike Faist (Riff). No vull oblidar-me de Rita Moreno, l’Anita de la versió de Wise, que aquí interpreta a la propietària de la botiga en què treballa Tony.
El problema més gran que he tingut amb la pel·lícula és amb el doblatge dels personatges porto-riquenys. És de les pitjors coses que he escoltat en doblatge. Es nota impostat, no és natural i resulta molt exagerat, just el contrari que quan sentim la veus reals dels actors i actrius en versió original. El doblatge t’expulsa constantment de la pel·lícula i reconec que m’ha espatllat l’experiència cinematogràfica. Tant costava no haver-la doblat i deixar en original als actors i actrius porto-riquenys amb un grapat de diàlegs que barregen l’anglès i el castellà? Afortunadament, ara la pel·lícula ja està en versió original a Disney + i podrem esquivar un dels pitjors doblatges que s’han perpetrat mai.
Com a conclusió, diria que si t’agrada el cinema i en especial els musicals, has de veure aquesta pel·lícula. En general, els números musicals llueixen millor, sobretot América i els que fan servir gran nombre d’intèrprets o que funcionen millor en els nous escenaris. Tot i la qüestionable decisió de fer un remake, la pel·lícula sempre manté com a mínim el nivell de qualitat de l’original, cosa que poques vegades passa en els remakes i menys quan tens la gosadia de fer-ho amb un dels musicals més mítics de la història del cinema. Per sort qui ho ha fet ha estat el gran Steven Spielberg.
