Seqüela de la pel·lícula de fa tres anys en la qual Sony desenvolupava per primera vegada, fora de l’Univers Marvel Cinematogràfic, aventures en solitari de personatges relacionats amb Spider-Man. Venom va ser considerada una de les pitjors pel·lícules de superherois de la darrera dècada, però curiosament va ser un dels èxits més grans de la taquilla del 2018. Malgrat que els resultats creatius no van ser els millors, Sony va donar llum verda a una seqüela en la qual Venom s’enfrontaria a Carnage, tal com anticipava l’escena postcrèdits d’aquella pel·lícula.
En aquesta segona s’ha volgut canviar de director. Ruben Fleischer ha estat substituït per l’actor Andy Serkis, amb dues pel·lícules com a realitzador a les seves espatlles, Una razón para vivir i Mowgli: La leyenda de la selva. Venom tenia un marge de millora enorme i qualsevol cosa que vingués després ho tenia fàcil per explorar-lo, però en lloc d’això, Sony va pensar allò de si funciona, no ho toquis. I això en grans línies és el que ens trobem aquí, amb el demèrit que Andy Serkis no és Ruben Fleischer. Amb Fleischer funcionava més la comèdia de situació, mentre que Serkis ha apostat clarament per rodar més batalles i incrementar els efectes digitals.
La primera funciona com a plaer culpable i malgrat allunyar-se del to fosc i salvatge que té personatge del còmic, és innegable que és entretinguda. Aquesta seqüela no funciona tan bé en el sentit d’entreteniment, sobretot en la segona part en què tot són lluites. Les escenes violentes que caracteritzen els personatges en els còmics estan camuflades perquè la pel·lícula sigui apta per a menors de tretze anys, però en aquesta segona ja sabíem el que hi havia. La part de comèdia de la seqüela explora més l’estira-i-arronsa de les dues personalitats i interessos diferents d’Eddie i Venom, per això, quan canvia la dinàmica, la pel·lícula és menys divertida.
Parlem dels actors, Tom Hardy ho fa la mar de bé. La seva relació i els diàlegs amb Venom continuen essent el millor de la pel·lícula. Woody Harrelson ha vingut a cobrar per posar la cara de boig que té ben gravada des d’Asesinos natos. Sobre els personatges femenins, Michelle Williams perd pes i repeteix un dels moments que va tenir a la pel·lícula anterior. Per altra banda, Naomie Harris té un paper més rellevant, però el guió no li dona més que ser la comparsa de Carnage.
Pel que fa als efectes especials, estan al mateix nivell que la primera. Un excés de CGI i totes les escenes a les fosques o aquella paleta de color groguenc del final. Es tracta de dissimular les carències d’uns efectes digitals bastant pobres, fora dels dissenys i moviments de Venom i Carnage que sí que estan ben trobats.
Venom: Let There Be Carnage té una trama pràcticament molt bàsica. Les escenes d’acció a vegades no tens clars què està passant. El clímax final tampoc convenç, el CGI és excessiu i tot plegat molt caòtic. La resolució, sense explicar-la, tampoc m’ha acabat d’agradar.
El millor de la pel·lícula és l’escena postcrèdits. Sense dir res, apunta cap a un concepte interessant dels còmics actuals que ben portat pot donar molt. Les repercussions del que finalment passa aquesta escena, pot ser el punt d’inflexió perquè veiem d’ara endavant un Venom més fidel al dels còmics. Encreuem els dits.
Venom: Let There Be Carnage no es desprèn d’aquest aire de pel·lícula de superherois dels noranta que ja tenia la primera i que han volgut mantenir en la segona. A Venom li agraden els cervells i aquest cop s’ha menjat el nostre.