Tot va començar mitjançant un anunci d’una web en què un home oferia allotjament gratis a canvi que el seu hoste es disfressés de morsa. Smith i el seu amic i productor, Scott Mosier, van desenvolupar una història al voltant d’aquest anunci a Smodcast, el podcast setmanal en el que en poc més d’una hora parlen sobre temes d’actualitat i burrades diverses. La broma va continuar a través de els xarxes socials. La resposta positiva del públic en relació al relat, va provocar que Smith es posés a treballar i escrivís un text de 80 pàgines.
Wallace i Teddy presenten un podcast de molt èxit en el que es mofen d’altres persones. El material el troben a través d’internet i no es preocupen massa sobre efectes que té broma a la persona caricaturitzada. La recerca de personatges estranys fa que Wallace viatgi a Canadà on, per atzar, topa amb Howard Howe, un jubilat que el porta fins a casa seva per explicar-li històries viscudes durant la IIª Guerra Mundial. En el transcurs de la conversa li parla sobre la seva relació d’amistat amb una morsa anomenada Tusk. Wallace ignora ha caigut en una trampa i que darrera d’aquell ancià que explica històries s’amaga un psicòpata que pretén mutilar-lo i convertir-lo en una morsa.
Vaig veure Tusk en la seva estrena al SITGES 2014. Confesso que no m’havia informat prèviament de la pel·lícula, cosa que faig molt en aquest festival perquè m’agrada viure l’efecte sorpresa. A part de quatre imatges que havia vist per internet, no en sabia res. De fet, intuïa que Smith havia fet un producte de to semblant a Red State. La sorpresa va ser majúscula, fins al punt que la pel·lícula em va deixar tan descol·locat fins el punt que no tenia clar si m’havia agradat o no. Tusk és clarament una comèdia. Així que tranquil·lament puc afirmar que després del parèntesis de Red State, Kevin Smith torna a la comèdia. Però no a la comèdia de Jay i Silent Bob contraatacan, més aviat comèdia negra, grotesca i boja. Tusk esdevé més que una pel·lícula, una broma que aposta clarament per lo grotesc.
Entre els actors trobem a Justin Long (Jeepers Creepers), Michael Parks, que repeteix amb Smith després de Red State, Haley Joel Osment, el nen d’El sexto sentido, que sembla haver-se menjat a tots els morts que veia, i un Johnny Depp que no està acreditat, que pot resultar difícil d’identificar. De tots ells, no és difícil deduir que la millor interpretació ens la regala Michael Parks que té uns quants moments de traca i mocador.
El punt fort de la pel·lícula són els diàlegs. Smith torna a escriure diàlegs com els que ens té acostumats en una història que recorda deliberadament a pel·lícules com Misery o The human centipede. Kevin Smith demostra, una vegada més, que és un dialogista excel·lent, i amb això amaga les seves mancances com a realitzador. Tusk està formada pràcticament per un encadenat de llargues escenes de diàleg entre els protagonistes.
Smith qualifica a Tusk com la pel·lícula més estúpida de la seva filmografia, afirmació amb la que no puc estar més d’acord, i no és apta per tots els estómacs. Més d’un pensarà, amb raó, que a Kevin Smith se li ha anat l’olla, però Tusk no deixa de ser una broma que se li podria ocórrer a qualsevol en una nit de borratxera i que Kevin Smith ha convertit en pel·lícula.
Tusk és la primera pel·lícula de la que Smith ha batejat com la trilogia de Canadà. La segona serà Yoga Horses, en realitat un spin-off de Tusk, protagonitzada per les dues adolescents que treballen de dependentes i que apareixen en una breu escena. Curiosament aquestes dues adolescents són la filla del mateix Smith, Harley Quinn, i la filla de Johnny Depp, Lily-Rose Melody. L’estrena està prevista pel proper 1 de juny als Estats Units.
