Ron Howard ha dirigit aquest drama de supervivència, basat en fets reals, sobre el rescat d’un equip de futbol format per dotze nens i el seu entrenador. La mainada va quedar atrapada en una cova a Tailàndia, a conseqüència del monsó. L’estiu del 2018, el món va estar pendent de si l’equip de rescat podria salvar aquelles tretze vides.
Lluny del que podria semblar, Ron Howard ha aconseguit rodar una pel·lícula excel·lent amb un resultat semblant al de Viuen, la pel·lícula del 1993 sobre l’avió que es va estavellar als Andes, en què viatjava un equip de futbol uruguaià. Aquest tipus d’històries són carn de telefilm, però Howard hi ha sabut imprimir una pàtina cinematogràfica que la converteix en un survival de primera. Només un molt bon director és capaç de posar tensió en una història que el públic ja en sap el desenllaç.
Un dels mèrits de la pel·lícula és mantenir la història amb gran part del repartiment i equip de producció tailandesos. És d’aplaudir que no s’hagi occidentalitzat la història. Rodada entre Austràlia i Tailàndia, compta amb una meravellosa fotografia.
Entre el repartiment conegut, que interpreten els submarinistes experts que van venir a ajudar de la resta del món, trobem a Colin Farrell, Viggo Mortensen i Joel Edgerton. Quan entren els seus personatges, la pel·lícula es narra des del seu punt de vista. M’ha agradat el retrat que en fa la pel·lícula d’ells. Es converteixen en herois, però en realitat són uns nerds que durant molts anys han practicat el submarinisme com a afició i són uns experts en fer-ho en coves.
Aquesta història va ser un miracle, però el miracle no hauria estat possible sense gent experta i desinteressada que va anar al lloc dels fets a ajudar, pel sacrifici dels pagesos i les decisions que es varen prendre, que van ser arriscades, però van ser les correctes.
L’aproximació de Howard és extremadament sòbria i s’allunya completament de la morbositat i de crear cap situació lacrimògena. Tretze vides aposta pel suspens i crear situacions de patiment per la seva extrema claustrofòbia. La història està narrada des del punt de vista del món. És a dir, no veiem la mainada fins que els submarinistes els troben en vida, just per donar el to que comentava abans.
Havent vist la pel·lícula i presenciar aquests moments en què els implicats parlen sense embuts de les possibilitats reals de rescat, és quan t’adones que el rescat va ser una cosa prodigiosa.
Malgrat només fer quatre anys d’aquells fets, el cinema ja s’hi ha aproximat diverses vegades en format documental i en una altra pel·lícula de ficció, The Cave. Netflix també ha estrenat una sèrie de ficció de sis episodis que explica la mateixa història i compta amb els dotze nens reals.
Tretze vides destaca per la visió d’un cineasta expert com Ron Howard, concretament la seva magnífica direcció per saber generar tensió i mostrar la capacitat de resiliència de l’ésser humà en situacions extremes. La clau perquè la pel·lícula funcionés és que primer de tot l’espectador s’havia d’emocionar i involucrar. Tretze vides ho assoleix sobradament. Important també el fet de comptar amb un repartiment de primera que dona solidesa i veracitat a la proposta.
