Totally Killer va ser l’aposta de Prime, a través de Blumhouse Television, per la temporada de Halloween d’aquest any. Un encert si aposteu per ella.
La pel·lícula ens narra la història de Jamie, una adolescent que accidentalment viatjarà en el temps, fins al 1987, mentre fuig d’un assassí emmascarat que farà 35 anys va assassinar a les tres millors amigues de la seva mare. A partir d’aquí començarà una carrera per descobrir la identitat de l’assassí, aturar-lo i al mateix temps, no esgarrar el futur fent que els seus pares siguin parella en el moment adient.
Totally Killer és una pel·lícula molt entretinguda que només pretén jugar a ser referencial i no pas crear una cosa nova ni inventar res. Això és el que juga a favor seu, ja que ho fa de manera conscient. És la pel·lícula que vol ser i com a tal funciona genial.
Hi trobareu un munt de referències explícites a Back to the future i d’altres més subtils a les comèdies adolescents dels vuitanta de John Hughes, entre elles a Todo en un día (Ferris Bullers Day Off), a les protagonitzades per Molly Ringwald, com El club de los cinco o La chica de rosa o a un clàssic de la comèdia romàntica dels vuitanta com No puedes comprar mi amor amb Patrick Dempsey. Però no oblidem que això per damunt de tot és un slasher. El més curiós és que a part d’homenatjar a final girls com Jamie Lee Curtis o Heather Langekamp, o al mateix Michael Myers en una màscara que fa pensar també en Billy Idol, la pel·lícula que referencia dins el gènere slasher és dels noranta i no dels vuitanta, parlo d’Scream de Wes Craven. Hi trobareu un munt de referències explícites i més subtils sobre Ghostface.
El repartiment és fantàstic. La protagonista és Kierman Shipka, que vam descobrir de petita com la filla de Don Draper a Mad Men, però que s’ha fet molt popular gràcies a la sèrie de Netflix, Sabrina. Qui interpreta a la seva mare és una gran actriu de comèdia, Julie Bowen a la que recordem pels seus papers de Boston Legal i Modern Family. Totes dues estan meravelloses i tenen bona química.
Aquesta mena de whodonit barrejat amb un slasher presenta un gore típic del gènere, però suficient perquè la pel·lícula la pugui veure un públic ampli. En destaco les seqüències d’assassinats, però les que més m’han agradat són les de la mare lluitant contra l’assassí al principi, costa no pensar en les escenes inicials de Scream, i l’enfrontament final en aquest parc d’atraccions tan típic dels vuitanta.
Un dels punts forts és com posa de cara els vuitanta amb l’època actual, contraposant no només els comportaments diferents, sinó com tracta amb humor el ser políticament incorrecte del cinema dels vuitanta amb gags racistes, homòfobs i sexistes amb la correcció actual a través dels ulls d’una protagonista que no entén que es facin aquests tipus de bromes.
Totally Killer és una pel·lícula senzilla i sense pretensions, entretinguda i divertidíssima. Una barreja fantàstica de terror, comèdia i viatges en el temps, que m’ha recordat a l’aposta diferent de la segona part de Happy Death Day.
