Els meravellosos Tom i Jerry han estat les darreres víctimes de Hollywood de patir una adaptació cinematogràfica, que en lloc de fer-ne una pel·lícula d’animació completa, n’han fet una altra que barreja animació amb imatge real, per això poder compartir cartell amb alguna estrella.

D’experiències d’aquest tipus ja n’hem viscut diverses i cap d’elles memorables. Alvin i els esquirols ja tenen un grapat de pel·lícules d’aquest estil amb Jason Lee i Els Barrufets un parell amb Neil Patrick Harris. Aquests referents ens van molt bé perquè els resultats d’aquest Tom y Jerry compartint cartell amb Chloë Grace Moretz i Michael Peña tenen els mateixos problemes i defectes que les pel·lícules esmentades anteriorment.

El principal problema, dels molts que aquesta pel·lícula dirigida per Tim Story, és que Tom i Jerry són els secundaris de la seva pròpia història. El guió no passa de Jerry instal·lant-se en un hotel amb totes les comoditats i Tom exercint de treballador del mateix hotel per exterminar al ratolí. Aquesta trama no dona per una pel·lícula tan llarga com aquesta de més d’hora i mitja, així que en lloc de pensar i elaborar una història amb el gat i el ratolí, aquets fan el mateix que els curts de tota la vida de cinc minuts, i la resta és omplerta que una sèrie de trames avorrides que giren al voltant del personal de l’hotel i a una parella de famosos que s’hi allotja que s’hi casaran i que van a contrarellotge perquè no falli res.

El que està bé, és que ja posats, s’hagin mantingut les versions clàssiques en animació tradicional dels personatges i no els hagin convertit en animació digital.

La interacció amb els actors i actrius reals tampoc acaba d’estar del tot ben integrada, es nota que estan interactuant amb no-res, sobretot Michael Peña. Grace Moretz com a mínim hi posa ganes. El guió falla per tot arreu i a part de moments concrets extrets dels curts més recordats, la cosa no passa d’aquí perquè els guionistes no han entès els personatges i s’ha quedat en el més superficial o reproduir escenes vistes canviades de context. La comèdia física és la base fonamental dels personatges. Si ja he dit que ja surten menys del que pugueu esperar, encara són menys els moments de comèdia física entre ells, que són els únics que fan gràcia.

Tom y Jerry és una oportunitat perduda d’acostar els personatges a una audiència més moderna. No obstant això, els més petits segurament surtin contents. Només hem de plegar els dits perquè el Club Super 3 no deixi d’emetre una vegada i una altra els curts fets entre el 1940 i el 1967, perquè siguin els personatges animats intergeneracionals que han estat des del primer dia.