Si hi ha un nom que sigui garantia de màxima qualitat en animació és Chris Sanders. Després d’un debut espectacular a Lilo & Stitch, inaugurar la millor trilogia animada de la passada dècada amb Com ensinistrar un drac i debutar en imatge real amb l’agradable cinta familiar The Call of the Wild, ens ha regalat una absoluta meravella amb The Wild Robot. Està produïda per DreamWorks, però té el cor i ànima de les millors de Pixar, tot i que la referència és aquella altra obra mestra de Brad Bird, El gegant de ferro, amb un missatge molt Miyazaki.
The Wild Robot és basada en la novel·la de Peter Brown de 2016. La protagonista és Roz, un robot de servei que ha sobreviscut a un naufragi i que va a parar a una illa només habitada per animals. Els animals desconfiaran del robot, però aquest no trigarà a relacionar-se amb la fauna local per complir la programació de servir als éssers vius. Després de desxifrar l’idioma dels animals, que encara el rebutgen, es farà càrrec d’un ou d’oca. Quan neixi Brightbill, l’haurà de cuidar com si fos la seva mare. Rozz es converteix literalment en una mare i el que fa a la pel·lícula en un espai curt de temps, és el que uns pares fan en quasi una vida amb els seus fills fins que els deixen volar sols. Entre els seus aliats destaca Fink, una guineu famolenca que en un principi es volia menjar l’ou. Tots tres formaran una família trobada.
L’animació està a mig camí entre la digital i la tradicional, ja que imita el traç dels llibres il·lustrats. Recorda moltíssim a la tecnologia utilitzada per El gat amb botes: L’últim desig. També el bosc, que sembla pintat, fa pensar en els boscos de Miyazaki de les pel·lícules de Ghibli. Molts dels plànols i dibuixos són directament quadres. Els colors de les estacions, les postes de sol i qualsevol cosa de la natura, és una absoluta meravella.
Les veus són claus i us recomano moltíssim la versió original. Lupita Nyong’o és la veu de Roz que li dona l’emoció a un personatge que només pot expressar-la a través de la veu. També hi trobem a Pedro Pascal com a la guineu Fink, Kit Connor (Heartstopper) és Brightbill, Bill Nighy és l’oca Longneck i Mark Hamill és l’os grizzly.
The Wild Robot és una pel·lícula encantadora, emotiva, alegre i trista alhora. Sap molt bé com despertar-te les emocions d’una manera que no és forçada ni tampoc edulcorada. Quan Rozz aixafa el niu podria haver estat un moment molt trist, però ho tracta com una cosa de la natura. El moment d’aprenentatge de vol, la migració, el refugi dels animals en l’hivern més fred i la part final són grans moments. De fet, tota la pel·lícula és un gran moment. El guió està construït en tres actes i cadascun vol provocar coses diferents. El primer t’impressiona, el segon t’emociona i el tercer és la part més d’acció espectacular.
Ara que estan de moda les IA malvades, que també n’hi ha en aquesta pel·lícula, és d’agrair veure’n una de molt humana, tot i que els humans no tinguin cap presència en aquesta història. És cert que està en la seva programació satisfer a la gent, però al final el que veiem és que Rozz no deixa de fer actes desinteressats posant els altres sempre per davant, fins i tot de la seva pròpia seguretat.
Els animals no parlen literalment com en altres pel·lícules. Rozz activa una mena de traductor universal i el que escoltem és el que desxifra el robot. Serà a través de la comunicació i sobretot dels seus gestos, que Rozz s’anirà guanyant el respecte i la confiança dels animals. És a través de les adversitats que tots els animals, fins i tot amb els depredadors, establiran un sentiment de comunitat.
No em vull oblidar del so que és magnífic com reprodueix les fresses del bosc, la natura i els seus animals. És fàcil sentir-te en plena natura si tanques els ulls. Per rematar-ho la música de Kris Bowers és una meravella.
The Wild Robot és una pel·lícula, alegre, trista, inspiradora amb el cor més gran que hem vist en cinema aquest any i amb la que plorareu molt a gust.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
