Cinc anys després de portar aquest equip de malvats de l’univers DC a la pantalla gran, arriba no una seqüela, sinó una reinvenció del concepte amb els pocs intèrprets que es van salvar d’aquest despropòsit de pel·lícula. Per fer-ho, DC va aprofitar que James Gunn havia estat acomiadat de la tercera part de Guardianes de Galaxia per uns tuits polèmics que va escriure uns quants anys abans. Tot i que Disney el va tornar a contractar posteriorment, Gunn ja s’havia compromès a fer El escuadrón suicida. La pel·lícula prescindeix de número, calca pràcticament el títol i no fa cap referència a la pel·lícula anterior, ni a l’spin-off de Harley Quinn, un altre dels fracassos de DC. Qui vulgui creure que tot l’anterior ha passat, ho pot creure, i qui no, també. El que no hi ha cap dubte és que el que veiem aquí és com partir de zero.
El resultat, la millor pel·lícula del DCEU amb moltíssima diferència des del començament d’aquest univers, ja no sabem si compartit o no, que va començar amb Man of steel l’any 2013. Que aquesta hagi estat la pel·lícula més rodona del DCEU, tampoc vull que totes siguin de l’estil de James Gunn, perquè crec que no tot ha de ser una conya i cadascuna el seu estil. Vagi d’entrada que la pel·lícula no és el que podem esperar d’una història clàssica de superherois, diria que fins i tot Guardianes de la Galaxia encaixa en un context més clàssic. Aquesta és pura comèdia, salvatge i satírica, amb un to completament oposat a qualsevol cosa del DCEU.
El escuadrón suicida ha descol·locat a molta gent perquè la proposta és inclassificable. No puc evitar referenciar en els Guardianes de Galaxia del mateix Gunn per convertir-ho en una comèdia, però no és això exactament. També amb Deadpool, per la violència i el gore, però tampoc és això. Si volem buscar un referent més acurat, hem de recórrer al James Gunn més primigeni. Gunn ha fet la pel·lícula que hauria fet amb 30 anys quan treballava per Troma, si hagués tingut un pressupost de 175 milions de dòlars. De fet, el que veiem aquí podria ser perfectament un blockbuster de Troma. El que sorprèn és que un gran estudi li hagi deixat fer, malgrat que s’hagi servit de personatges completament desconeguts de DC. En tot cas, és motiu per felicitar a Warner.
El escuadrón suicida és filla del James Gunn més primigeni, el de Slither: La plaga del 2006 i Super del 2010. Els protagonistes de la pel·lícula perfectament podrien ser els de Super, gent patètica amb uniformes cridaners de superherois. Com tot el cinema de Gunn, enmig de la comèdia bèstia, esbojarrada i litres de fàstic, sempre hi ha lloc per a la sàtira enmig de la comèdia. Aquí clarament apunta a la política exterior dels Estats Units i també amb el fet de disparar primer i preguntar després.
Sobre els intèrprets, començaré per Margot Robbie. L’actriu ho ha fet genial sempre, de fet era l’única cosa que se salvava de la pel·lícula del 2016, però li faltava una bona pel·lícula amb el seu personatge. Ara, per fi, ja la té. Harley Quinn està perfectament integrada en aquest repartiment coral. Per fi s’ha tret el llast del Joker i no trobem cap ni una referència a aquest personatge. Això la fa créixer per ella mateixa. Cada escena que protagonitza és or i té un munt de moments destacats, però si em quedo algun és amb l’escena amb Juan Diego Botto. Però el gran protagonista de la funció és Idris Elba. Elba està genial i fa un paper semblant al de Will Smith en l’anterior. L’actor aguanta molt bé tota la pel·lícula i sap greu que en el seu pas per Marvel, no l’haguessin aprofitat gens. Aquí desprèn carisma i empatia. Pel que fa a la resta, destacar a Joel Kinnaman. El que vindria a demostrar que no hi ha personatges dolents, sinó mals directors i guionistes. L’actor repeteix el paper de la pel·lícula del 2016 i la diferència a millor és abismal. També ha repetit Viola Davis, en aquesta pel·lícula menys seriosa i molt més paròdica. John Cena és Peacemaker, un personatge que paròdia la part de superherois de pijames. Daniela Melchior és Ratcatcher 2, un personatge que m’ha encantat i que l’actriu també ha sabut aprofitar al màxim el que li ha donat el personatge. Però qui realment ha vingut a robar plànols en aquesta pel·lícula és King Shark, amb la veu de Sylvester Stallone. Un tresor de personatge del qual no pots apartar la mirada cada vegada que apareix. En definitiva, excel·lent treball de personatges de Gunn que fa que ens interessem i patim per tots ells, malgrat la seva reprovable moral.
Gunn només començar la pel·lícula vol trencar tòpics, amb una escena inicial espectacular. I pel que fa a l’escena final, és una autèntica bogeria que fora de la ment de Gunn, només podria haver sortit de la d’Alan Moore.
El escuadrón suicida és la pel·lícula amb què ha somiat fer James Gunn i sembla haver pogut fer sense cap restricció. La pena és el poc èxit a taquilla, que podem atribuir a l’arribada de la variant delta i al fet que la gent també l’hagi pogut veure a HBO Max i el problema de la consegüent pirateria. Això s’agreuja amb el cost tan alt per una pel·lícula de classificació R que impedeix un accés a les sales americanes als menors. Quan propostes superheroiques com Deadpoool o Logan han mantingut un pressupost baix per compensar i tenir beneficis, aquí Warner ha tirat la casa per la finestra i per les circumstàncies actuals, la pel·lícula donarà unes pèrdues immerescudes.
Pel que fa a la música, aquí s’allunya del recull de grans èxits de l’original i posa unes cançons molt menys conegudes, a l’estil de Guardianes de la Galaxia, però que encaixen perfectament amb la narració.
El escuadrón suicida ha estat una festa, un festival d’humor i gore, amb una part també més seriosa sobre relacions familiars, companyonia i crítica política. El que m’agradaria preguntar-li a James Gunn és per la inclusió de l’escut del Barça en un moment de la pel·lícula. Curiosament El escuadrón suicida es va estrenar el dia de la marxa de Messi. Visionari?
