L’extensió de l’univers The Conjuring (Expedient Warren), més enllà de la franquícia principal, no ha donat massa bon resultat creatiu. Un altre tema és la taquilla, que sempre ha respost de manera excel·lent, independentment de la qualitat de les pel·lícules derivades. De totes elles, em quedo amb la tercera entrega d’Annabelle, que és la bona, però la resta són pel·lícules menors o algunes directament dolentes, com la primera part de la pel·lícula que parlem avui.
L’univers The Conjuring està lluny d’acabar-se, ja que en aquest moment està en marxa una quarta entrega de la saga principal, que diuen que serà la darrera i que tancarà la història del matrimoni Warren. Per altra banda, està en preproducció una sèrie per MAX que estarà ambientada posteriorment al que hem vist en les pel·lícules.
Davant la decepció monumental que va suposar La monja, les ganes de veure una segona part eren mínimes. Recordem que ens volien explicar la història de Valak, l’esperit terrorífic amb forma de monja que apareixia en el pròleg de la segona part d’Expedient Warren. El cas és que la primera no va ser el que esperàvem. El terror era absent i la pel·lícula tenia moments de comèdia involuntària. El cas és que després d’haver vist la segona, aplaudeixo i em poso dret perquè, malgrat que està lluny de les pel·lícules mare, construeix un relat de terror que té vocació d’espantar, fer por i que, per sobre de tot, pretén entretenir.
L’acció arrenca a França, l’any 1956, poc temps després dels esdeveniments de la pel·lícula anterior. Després que Maurice salvés la germana Irene de Valak, aquests poden reprendre les seves vides, almenys en aparença. L’esperit de Valak segueix a Maurice, al mateix temps que es produeixen unes morts sobrenaturals relacionades amb clergues. Com que la germana Irene és l’única que va sobreviure a l’experiència, el Vaticà l’envia a investigar, cosa que farà que els camins de la germana Irene i Maurice es tornin a trobar.
La monja 2 recupera a Taissa Farmiga en el paper principal, a Jonas Bloquet com a Maurice i a Bonnie Aarons com a Valak. S’afegeixen a la festa, Storm Reid (Missing) com la novícia que ajudarà a la germana Irene, i a Anna Popplewell (Les cròniques de Narnia) com a la professora de l’internat religiós.
Valak no arriba a fer mai por com a Expedient Warren: El cas Enfield, però com a mínim intentar fer-ho, clar que la majoria d’ocasions ho fa amb jump-scares i a base de trucs com apujar la música o fer que aparegui de cop, per fer-nos saltar de la butaca, abusant d’aquest recurs, malgrat que sigui efectiu. Darrere la càmera tenim a Michael Chaves, que ja va dirigir un dels spin-off, La Llorona, i la tercera i més fluixa entrega de la fins ara trilogia, Expedient Warren: Obligat pel demoni. Es tracta d’un artesà que compleix, però que està a anys lluny de James Wan.
Mentre que la direcció és fluixeta, el guió d’Akela Cooper és dels millors aspectes del film. Ella ha estat la guionista de M3gan, Malignant i també ha escrit alguns capítols de la sèrie Star Trek: Strange New Worlds. Com estableix els personatges, temps després dels esdeveniments de la primera, ho fa amb interès, així com treballar en dues trames paral·leles que acabaran convergint i mesclant-se. En el final, el guió abandona el terror d’espants i s’atreveix amb una història que recorda moltíssim a una pel·lícula d’Indiana Jones amb McGuffin i final sobrenatural inclòs, que sorprèn agradablement en una proposta com aquesta.
Pel que fa a Valak, és víctima de ser una icona. Fa més por com a imatge, sortint d’un quadre o la fantàstica escena del quiosc que veiem en aquesta, que no pas com a ésser terrorífic que tingui una història al seu voltant. En tot cas l’escena del quiosc, ja paga l’entrada de la pel·lícula. La monja 2 és una diversió rara i fonamentalment entretinguda, al mateix temps que proporciona un grapat d’espants i consolida a Aleka Cooper com una de les guionistes de terror més destacades de l’actualitat.
