En els últims anys, Guy Ritchie està molt prolífic. En els darrers dos anys ha dirigit tres pel·lícules: Operación Fortune: El gran engaño, Guy Ritchie: El pacte i aquesta. Si això no fos suficient, ha creat la sèrie The Gentleman de Netflix, basada en la seva pròpia pel·lícula i ha dirigit diversos capítols. Repeteixo, només en dos anys. Ritchie no és un superhome i l’excés de producció, com li va passar també a Ridley Scott, fa que en moltes pel·lícules et quedis a mitges de tot. Això és just el que li ha passat a The Ministry of Ungentlemanly Warfare que. malgrat un repartiment amb cares molt conegudes i ser una pel·lícula molt enèrgica, l’energia no traspassa la pantalla.
Ambientada durant la II Guerra Mundial, narra una història d’espionatge i infiltració promoguda pel govern britànic per a desarticular un pla dels nazis a l’illa africana de Fernando Poo, una colònia espanyola. La pel·lícula està basada en el llibre de Damien Lewis i ens narra una versió més fictícia que real de l’Operació Postmaster, que ve dels documents desclassificats el 2016 del Departament de Guerra Britànic, durant el primer mandat de Winston Churchill, per a neutralitzar submarins nazis a l’Atlàntic Nord.
The Ministry of Ungentlemanly Warfare intenta ser la típica bretolada de Guy Ritchie. Malgrat que res estigui malament, no aconsegueix transmetre’ns que sigui una bretolada de veritat. Els personatges són marginals i divertits, com de costum en les seves pel·lícules i estan interpretats per Henry Cavill, Cary Elwes, Babs Olusanmokun, Alex Pettyfer i Alan Ritchson.
En ser una pel·lícula britànica i d’espionatge, no falten les referències a James Bond. Un dels coordinadors de l’operació, interpretat per Cary Elwes, té com a nom clau “M” i també apareix per allí un jove Ian Fleming. De fet, en els crèdits finals, Ritchie explica que el personatge real de Cavill va ser la inspiració de Fleming quan va crear a Bond.
La pel·lícula sembla feta com una broma, per la qual cosa la tensió i el patiment cap als protagonistes és inexistent. Els nazis tenen més mala punteria que els Stormtroppers i són carn de canó. Els bons porten unes armes que disparen moltes bales i els nazis mai representen cap perill. De fet, els nazis semblen hordes de zombis que cauen com mosques. Tot és molt fàcil i això fa que no existeixi tensió per més coses que volin pels aires.
Del repartiment no podem dir res dolent. Tots hi posen ganes i es creuen que estan en una pel·lícula que funciona, però en realitat alguna cosa falla. Henry Cavill torna a lluir un poblat mostatxo. Ja sabem que a portar bigoti, ningú guanya a Cavill. L’acompanyen una sèrie de personatges, cadascú en la seva especialitat, que repeteix clixés de Missió impossible, El equipo A o The Bad Batch. En aquest equip tenim l’afegit d’Eiza González com a la típica femme fatale de clàssics del cinema d’espionatge. L’actor més fora de lloc és Rory Kinnear com a Churchill. Un gran error de càsting.
No paren de passar coses, té molta acció i és entretinguda, però la preocupació constant que té per “molar” la fan ser artificial i no acabes sentint res ni per la pel·lícula, ni els personatges, malgrat les bones intencions.
Quan va sorgir, Ritchie se’l va batejar com el Tarantino britànic. Malgrat que l’evolució de l’un i l’altre ha estat molt diferent, costa no pensar que aquesta proposta és la resposta del basar xinès de Maleïts malparits.
The Ministry of Ungentlemanly Warfare és una pel·lícula entretinguda en una ambientació atractiva que no sap aprofitar la història real. El que no se li pot negar és que porta el segell Guy Ritchie, sobretot el dels darrers anys.
