Mark Mylod dirigeix aquesta comèdia negra satírica sobre l’alta cuina que més que pel director, crida l’atenció pels productors, l’humorista Will Ferrel i el director Adam McKay (Don’t Look Up). La idea sorgeix d’un dels guionistes, Will Tracy, després d’anar a un prestigiós restaurant en la lluna de mel.
Els protagonistes són una parella amb una relació poc clara en què ell l’ha convidat a ella a assistir a un restaurant de luxe que es vanta d’oferir una experiència culinària única. El restaurant es troba en una illa en la qual només es pot accedir en una barca privada. Diferents comensals de les elits s’hi reuneixen disposats a gaudir de l’àpat, però aquesta nit el xef els ha preparat un àpat personalitzat del qual no podran fer altra cosa que degustar-lo.
No vull ser més explícit sobre l’argument perquè com els millors plats de la pel·lícula, es cou a foc lent. Mentrestant et deixa anar pistes sobre quina mena d’éssers menyspreables s’han assegut a taula, mentre que la sorpresa que prepara el xef als comensals comença a desplegar-se a partir de la segona part de la pel·lícula. Recordem que el director, Mark Mylod, ha dirigit capítols de Succession, així que ja està avesat a retratar la maldat i brutícia dels més que rics i poderosos.
El menú crea una atmosfera de tensió des del moment que els protagonistes posen els peus en l’illa en què està el restaurant. Un malrotllisme que no et treus de sobre. Tens la sensació que en qualsevol moment pot passar alguna cosa dolenta, només és qüestió d’esperar.
Malgrat que la pel·lícula és força coral, el punt fort està en la part interpretativa i concretament del trio protagonista. Ralph Fiennes resulta molt inquietant en el paper del xef. El personatge de Fiennes dirigeix als seus cuiners com si fos un exèrcit entrenat que coneix prou la vida dels seus clients, per a posar-los a prova durant l’àpat a través uns plats pensats i ideats expressament per a ells. Però veient el comportament dels cuiners a les seves ordres, aquests es comporten com els membres d’una secta davant el seu líder. Fiennes actua amb fredor i calma i saps que quan no actuï així serà que alguna cosa se li escapa del seu control.
Anya Taylor-Joy és la clienta inhabitual que farà saltar els esquemes al prestigiós cuiner. La variable desconeguda que inquieta a un individu tant controlador com el xef. Però el personatge de Taylor-Joy, és el més humil entre aquesta gent rica i alineada del món real, però la més llesta de tots ells. Ella està acompanyada de Nicholas Hoult, que interpreta a la seva parella. T’arribes a preguntar què fan aquests dos junts perquè de seguida t’adones que no encaixen. Les respostes vindran més endavant. En tot cas, el personatge de Taylor-Joy és l’únic que veu el xef tal com és perquè comparteixen un passat humil.
Explicat això, s’entén que un dels temes centrals de la pel·lícula sigui la divisió de classes, però també hi ha una clara crítica als restaurants elitistes de fusió i degustació. La falsedat que transmeten els comensals la posa el xef en la taula, amb uns plats que són directament una estafa, però que el fet de pagar un preu elevadíssim els impedeix veure la realitat. Uns comensals mancats de valor i humanitat.
Sorprèn la bona combinació de gèneres que passa del thriller, al terror i a la comèdia satírica. Aquesta és una pel·lícula de diàlegs. A través d’ells construeix la tensió i la comèdia negra amb múltiples moments incòmodes. L’objectiu l’assoleix perquè la història enganxa i mai avorreix.
El menú no juga al fet que la pel·lícula tingui una solidesa argumental, ja que podem trobar alguns forats pels quals s’escapa la història. Quan descobreix les seves cartes proposa un joc a l’espectador que ha d’entrar acceptant totes les regles. Un cop entres en aquest joc de cartes, l’experiència és molt satisfactòria, sempre que les hamburgueses no costin més de 10 euros, que la carn vingui amb formatge desfet i no faltin les patates d’acompanyament.
