David Fincher torna al terreny que millor es desenvolupa amb The Killer. Retratar històries d’assassins sempre li ha anat molt bé. Només cal donar un cop d’ull a la seva filmografia per trobar títols magistrals com Seven, Zodiac, Perduda i la meravellosa sèrie que hauria merescut una tercera temporada, Mindhunter.
Basada en un còmic escrit per Alexis Nolent (Matz) i dibuixat per Luc Jacamon, el guió ha anat a càrrec d’Andre Kevin Walker, el guionista de Seven. El protagonista és un assassí a sou, del qual mai coneixem el nom, que comet un error en un encàrrec. A conseqüència del seu error, algú posa en perill la seva vida privada. A partir d’aquest moment comença una cursa cap enrere de tota la cadena de persones que han intervingut en la contractació, fins a arribar al client, per esborrar l’error i mantenir la seguretat de la seva vida personal.
El protagonista és Michael Fassbender, que s’ha mantingut allunyat del cinema d’ençà que el 2019 estrenés X-Men: Fénix Oscura, no s’ha parlat suficient del mal que va fer aquesta pel·lícula. El cas és que el seu retir no es deu al desastre de la pel·lícula de Simon Kingberg, sinó que va deixar el cinema per fer realitat el seu somni: competir en les 24 hores de LeMans. Fassbender també volia allunyar-se de Hollywood i portar un estil de vida tranquil i familiar. Ara ha tornat amb The Killer i El pitjor equip del món de Taika Waititi. Hem de dir que l’hem trobat a faltar i que ens ha encantat veure’l aquí, així de bé.
The Killer és una pel·lícula molt dinàmica. En un principi comença molt lenta i contemplativa. Que el protagonista es dediqui a practicar ioga sempre que pot ja és una declaració d’intencions del tipus d’història que ens vol narrar Fincher. L’assassí té una disciplina a prova de foc, cosa que tampoc és garantia que les coses li surtin bé, malgrat que desprengui molta seguretat.
The Killer prem l’accelerador quan l’assassí comet l’error. Curiosament, la seva obsessió de matar per sota les 60 pulsacions, el fa esperar més del compte. A partir d’aquí comença una cursa frenètica per diferents parts del món, París, la República Dominicana, Nova Orleans, Florida, Nova York i Chicago. La pel·lícula es divideix en 7 capítols, cadascun per una d’aquestes ciutats. Malgrat que sigui un no parar en continu moviment, Fincher manté el ritme tranquil tota l’estona. De fet, només hi ha una escena pura d’acció absolutament trepidant a Florida. Una escena brillant de lluita perfectament rodada amb una sobrietat impecable, encara que es permet el luxe d’introduir una mica de distensió. En altres escenes aposta per la tensió, com la que comparteix amb Tilda Swinton en què narra una broma. Podríem dir que cada escena en cada indret podria ser un curt amb un gènere i una fotografia que les diferencia.
The Killer té pocs diàlegs, en especial Michael Fassbender que pronuncia unes poques frases. La major part són diàlegs interns que recorden moltíssim als de Dexter. Ambdós assassins xiuxiuegen diverses reflexions que passen del quotidià a pensaments sobre l’univers. Fins i tot sembla justificar-se exposant que res del que fa suposa cap canvi en les estadístiques de mortalitat. Tal com passava amb Dexter, està narrada des del punt de vista de l’assassí. Malgrat les seves accions, Fincher aconsegueix que l’espectador senti empatia per ell.
La part musical és molt bona. La part instrumental va a càrrec de Trent Reznor i Atticus Ross, que han treballat sense interrupció amb Fincher des de La xarxa social, l’any 2010. Per altra banda, l’assassí escolta temes de la banda de rock britànica, The Smiths, en un reproductor, que actua també com a música d’acompanyament de la pel·lícula.
Una part de la pel·lícula és desmitificar la imatge dels franctiradors i els assassins de sou que ha fomentat el cinema. La feina de l’assassí és avorrida amb un munt d’hores mortes en què no ha de fer res més que observar i intentar no adormir-se.
Atenció a detalls com els noms falsos que utilitza l’assassí en la pel·lícula que podem veure a través de passaports falsos, contractes de lloguer de cotxes diversos i bitllets d’avió. Tots ells són personatges de sèrie de televisió, molts dels setanta. L’assassí mostra alguns trets en comú amb una de les seves millors pel·lícules, El club de la lluita, pel seu nihilisme, no pas per vestir-se com un turista alemany. L’escena de París del principi, recorda a La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock. A diferència de James Stewart, Fassberder veu el veïnat amb el punt de mira d’un rifle i l’observador és l’assassí.
Curiós que després de dues hores i un munt de diàlegs interns, al final la vida privada de l’assassí ens resulta un misteri. En l’obsessió de Fincher pels assassins històrics, el protagonista es pregunta què hagués fet John Wilkes Booth, l’assassí d’Abraham Lincoln en cas d’haver errat el tret.
