Drama biogràfic esportiu dirigit per Sean Durkin que ens explica la vida dels Von Erich, una família de lluitadors de lluita lliure professional, coneguda als Estats Units com la WWE que simulen baralles en un ring, només amb la finalitat d’entretenir. Malgrat que els primers anys volien fer creure que les lluites eren reals, no va ser fins a principis dels noranta que ja obertament es parlava d’entreteniment esportiu.
La pel·lícula se centra en les vivències dels Von Erich. El pare de família havia estat lluitador i es va haver de retirar sense haver aconseguit mai el títol mundial. La seva frustració la va transmetre als seus fills, als quals va educar com si fos un militar, perquè obtinguessin triomfar on ell no ho va fer. El matrimoni Von Erich va tenir cinc fills, el més gran dels quals va morir quan era nen. La mare era una devota cristiana. Quan comença la pel·lícula, dels quatre fills n’hi ha dos que es dediquen a la lluita lliure, un tercer que opta a participar als Jocs Olímpics i el quart no té gens d’interès per això, ja que és el més sensible de tots i vol dedicar-se a la música. El cas és que de diferents maneres tots quatre acabaran participant en tornejos de lluita i la desgràcia s’apoderarà de la família. A tots els succeiran una sèrie de coses dramàtiques increïbles que convertiran la pel·lícula en un drama hiperbòlic.
El pare és una figura nefasta pels seus fills. Malgrat que mai els hi posa la mà a sobre, el maltracta psicològicament, sobretot el més petit, el qual la resta de germans no saben com protegir. El pare és una persona molt inflexible que està enfadat amb el món per les seves frustracions i que de diferents maneres ho acabaran pagant els fills. Hi ha una escena en què el pare no mostra cap emoció quan diu quin dels seus fills és el preferit, però recalca, per motivar a la resta perquè facin el que ell vol, que la classificació pot canviar. Demolidor. Però no tot és culpa del pare, també hi ha un factor de sort, o més aviat de mala sort, en totes les desgràcies que els hi passaran.
Estem davant d’aquelles pel·lícules que la realitat supera la ficció. La pel·lícula ha restat drama a la realitat. Incloure tot el que va passar se li hauria fet a l’espectador encara més increïble. Per aquest motiu, el guió obvia l’existència del fill petit de la família.
El repartiment de la pel·lícula és molt destacable. Holt McCallany (MIndhunter) interpreta al pare de família, mentre que entre els fills trobem a Jeremy Allen White (The Bear), Stanley Simons, Harris Dickinson (The King’s Man) i el que sobresurt per sobre tots ells, Zac Efron. Efron es va donar a conèixer en un producte juvenil de Disney que va ser High School Musical i que amb el temps es va fer un lloc en produccions més adultes. Aquesta pel·lícula fa que ens oblidem totalment dels seus papers anteriors i veiem algú extremadament musculat, no massa llest i amb molt bon cor. La transformació física és espectacular, Zefron s’ha convertit en un armari que a vegades està tan gros que sembla que li costa moure’s. La interpretació d’Efron en gran part es tracta de posar cara impertorbable de pedra. La dinàmica entre els germans és molt bona. Els veiem com s’estimen en els moments feliços i sempre es protegeixen mútuament. No em vull oblidar de Lily James, que interpreta a la veterinària que s’enamora de Kevin (Efron).
Part de la pel·lícula explica la història de la WWE i com es va convertir en un dels entreteniments més genuïnament americans. Un entreteniment que ens resulta llunyà a nosaltres i del qual n’han sortit estrelles del cinema d’acció actual com The Rock o Dave Bautista. Es nota que Sean Durkin té una fascinació per la lluita perquè posa en relleu algunes de les preguntes que ens podem fer els profans sobre com es pot aconseguir el títol de campió del món en un entreteniment que està guionitzat i ja se sap abans de començar qui guanyarà.
The Iron Claw està dividida en dues parts. La primera és la presentació de la família i com era la lluita lliure a principis dels vuitanta. La segona és quan comença el drama i succeeix una desgràcia darrera una altra. N’hi ha tantes a explicar i la pel·lícula té tan poc temps que es produeixen sense poder-les pair.
Els Von Erich, nom que es va posar el pare per semblar més exòtic, ha estat una família que la cultura americana ha posat com a exemple quan es parla de malastrugança.
