Estrenada en cinemes independents nord-americans i distribuïda per VOD, Sony s’ha fet enrere en la seva decisió de no estrenar aquesta pel·lícula, malgrat les amenaces rebudes. Les sales d’exhibició que formen part de grups empresarials, la gran majoria als Estats Units, varen rebre amenaces terroristes si projectaven The interview. Per precaució, aquestes varen decidir no exhibir-la, i davant aquest panorama, Sony va posar la pel·lícula en el calaix. Però les crítiques del president Obama envers la decisió de Sony, han fet que aquesta finalment optés per estrenar-la, ni que fos amb les circumstàncies que ho ha fet. D’aquesta manera es tanca, provisionalment, el capítol i tota la polèmica que ha envoltat aquesta pel·lícula que, recordem, va ser la detonant que uns hackers entressin al servidor de Sony i difonguessin algunes de les seves estrenes més important, així com un munt de correus electrònics molt compromesos que han esquitxat, no només als directius de Sony, si no també als d’altres companyies i algunes estrelles de Hollywood. L’arrel del problema és que The interview és una sàtira política de Corea del Nord i ens explica, en to de comèdia, un pla de la CIA per matar al seu president, Kim Jong-un.

I després de tota la polèmica, parlem de la pel·lícula, no? The interview ha estat dirigida per Evan Goldberg i Seth Roger, responsables també de Juerga hasta el fin, en la que Rogen es retroba amb James Franco amb qui també va coincidir al 2008 a Superfumados. En aquesta pel·lícula, com ja és habitual en ells, s’envolten d’actors famosos que s’han prestat a fer una paròdia de sí mateixos en cameos. The interview vindria a ser el nostre equivalent al Polònia, allargat en quasi dues hores. El film és una sàtira humorística, de l’estil que ja ens te acostumat la parella, que agrada o no agrada, no accepta terme mig. Ho reconec, aquest punt escatològic i sexual de Rogen i Franco, em fa gràcia. Tot i això, en aquesta pel·lícula James Franco està més sobreactuat que mai, però s’entén que força al seu personatge més enllà de paròdia, així que has d’entrar en el joc que et proposa. Un cop tenim els personatges situats a Corea del Nord, entra en acció el Kim Jong-un de la pel·lícula, que esdevé l’element més destacable d’aquesta, fins el punt que en ell acabes veient el veritable dictador. Un dels grans moment de la pel·lícula és el clímax final. Absolutament hilarant i de ben segur que no haurà agradat gens ni mica al líder coreà. Diuen que Sony li va demanar a Rogen que el suavitzés, no vull pensar com hagués estat la versió no censurada, però me l’imagino.

The interview té gràcia i és molt entretinguda. Hi ha qui l’ha criticat perquè la pel·lícula ha fet molt soroll per a no res, ja que no passarà a la història pel seu guió. No obliden que tampoc pretenia res més. La seva sàtira no és fina precisament, just el contrari. Tota la polèmica que ha vingut després ha estat afegida, i no per més polèmica una pel·lícula ha de ser més bona.

The interview no hagués passat a la història si no hagués passat l’atac hacker, però és que tampoc ho pretenia. Només volia arrencar un grapat de somriures al mateix temps que critica i es riu dels dictadors, en concret de Kim Jong-un. Objectiu aconseguit i un aplaudiment.