The Guest va ser una de les pel·lícules més destacades de SITGES2014, la qual ha triomfat per tots els festivals de cinema fantàstic on s’ha passejat. No m’estranya aquesta rebuda, ja que la pel·lícula planteja una posada en escena a mida per un festival com el de SITGES. The Guest és un mescla de pel·li amb protagonista xulesc, violència i Halloween de John Carpenter. Magníficament combinat, ens surt la que serà la pel·lícula de gènere més rodona d’aquest any. El director és Adam Wingard, el mateix de Tu eres el siguiente, l’slasher més transgressor i destacable dels últims anys. Wingard, juntament amb el seu guionista habitual, Simon Barrett, fan un pas endavant a la seva carrera amb The Guest.
David (Dan Stevens) és un soldat acabat de llicenciar que truca a la porta de la família Peterson. David, aparentment, només els vol donar un missatge de part de Caleb, el fill gran de la família, amb el que havia servit a l’exèrcit i recentment difunt. David es mostra servicial i cortès i, poc a poc, va omplint a la família el buit deixat per Caleb. Però no només això, consola a la mare, ajuda al pare a afrontar les seves frustracions laborals, a l’adolescent de la família a defensar-se dels seus assetjadors, i Anna (Maika Monroe), la rebel de la família, a desfer-se del perdedor del seu xicot. Des del primer moment l’espectador percep que David amaga alguna cosa, i així també ho detecta Anna, que començarà a investigar-lo, sobretot quan una onada de violència arrasa el seu, normalment, poble tranquil.
Un dels secrets perquè The Guest hagi funcionat tant bé ha estat el seu protagonista principal, Dan Stevens, que recrea a la perfecció un paper que sembla fet a mida per Ryan Gosling. Aquest any, pocs personatges seran capaços de ficar-se a l’espectador a la butxaca com el David de Dan Stevens.
The Guest pot semblar una pel·lícula de sèrie B, ja que està impregnada completament amb cinema dels anys 80, fins el punt que ella mateixa ho sembla. Wingard i Barrett han aconseguit modernitzar la manera d’explicar històries dels 80, barrejant elements d’humor negre, amb tota la diversió del cinema de gènere.
Menció a part mereix la banda sonora i com les cançons estan integrades a la pel·lícula. Un compendi impressionant de música electrònica dels 80. I també l’ambientació de Halloween a la part final, un homenatge brutal al clàssic de John Carpenter.
The Guest també destaca per un ús especial de la violència que es manifesta d’una manera molt suggestiva. Es respira a l’aire, però no és fins el final que es mostra de manera clara i sense concessions. En tota la pel·lícula hi és present encara que no ho sembli.
El que resulta inconcebible és que una pel·lícula d’aquesta qualitat només s’estreni en unes poques sales de versió original. Una mostra més del pèssim estat de tots involucrats en el circuit cinematogràfic del país. Com a mínim no haurem d’esperar gaire per veure-la en casa, el mes que ve ja estarà disponible en DVD i Blu-ray.
