Al principi de la seva carrera, el nom de Matt Reeves estava lligat al de J.J. Abrams, primer amb la sèrie Felicity i posteriorment amb Cloverfield. Reeves va marcar perfil propi amb Déjame entrar, el remake de la pel·lícula sueca del 2008, que no era millor que l’original, però de la qual Reeves va superar el repte. Aquest assoleix l’excel·lència amb Dawn of the Planet of the Apes i War for the Planet of the Apes. El 2017 és escollit per Warner per fer una nova saga de pel·lícules de Batman, quan el record de la trilogia de Christopher Nolan era recent i després de la renúncia de Ben Affleck. Reeves, només arribar, va demanar fer una cosa separada de l’univers compartit de DC i fer la seva versió de Batman, sense lligar-se a res.
Tot i que la visió de Reeves sobre Batman és molt propera a la de Nolan, aquest afegeix elements nous que formen part de l’enfocament personal que li ha volgut donar, que el fan un Batman diferent de la resta. En algunes coses se n’ha sortit molt bé i en d’altres no.
The Batman destaca en l’aspecte visual i en el d’interpretació, però patina en el guió. Reeves desvia l’atenció amb una cinematografia molt bona i un treball complicat en la foscor. La fotografia és extraordinària. Té un grapat d’escenes que se’t queden a la retina.
Robert Pattinson com a Batman està en estat de gràcia, però el Bruce Wayne que ha volgut representar Reeves fan que els pitjors moments de la pel·lícula vinguin a través d’aquest personatge. Que el Wayne que veiem aquí no m’hagi fet gràcia no és culpa de Pattinson, que fa molt bé el que li han dit que faci, sinó del director que ha cregut que era una bona idea representar a Bruce com el cantant de Nirvana, Kurt Cobain, en lloc del multimilionari filantrop que ha estat tota la vida. El que és Kurt Cowayne no m’agrada, m’allunya de la pel·lícula, però afortunadament surt molt poc i per això la pel·lícula quasi no es ressent del que és una visió desafortunada de la identitat secreta del personatge. Per altra banda, Pattinson com a Batman, funciona molt bé i m’agrada tot, inclòs l’uniforme i la màscara.
De la resta del repartiment, destacar a Zöe Kravitz coma Catwoman, perfecta. Res més a dir, tot el que fa, ho fa molt bé i el personatge funciona plenament. La interpretació, l’uniforme i els moviments casen perfectament. La situo al cantó de Michelle Pfeiffer com a la Catwoman de referència. Per acabar amb els aliats, tant Jeffrey Wright com Andy Serkis estan corrcetes en els seus rols. Sobre els dolents, John Turturro compleix de sobres i Colin Farrell també, encara que estigui sota un munt de pròtesis que el fan irreconeixible. Pel que fa a l’Enigma, em funciona mentre està emmascarat, però quan apareix Paul Dano, tinc problemes amb la seva interpretació perquè “jokeritza” molt i la línia que separa els dos personatges s’esvaeix. A més, surt tan poc en pantalla, que crec que valorar-lo per tant poc no és just, ni per bé ni per malament, ja que l’actor no té prou minuts per treballar el personatge.
Sobre la música de Giacchino, funciona bé dins de la pel·lícula, s’allunya de les seves melodies habituals. En les escenes d’acció de Batman fa una cosa molt semblant a la de Zimmer en les pel·lícules de Nolan i en alguns moments se m’ha fet excessiva.
Sobre les escenes d’acció, em funcionen bé, tot i que n’hi ha poques. La de l’autopista amb el Batmòbil està genial. Llàstima que el tràiler ens hagués mostrat massa. La part del final del rescat m’ha encantat. És menys realista, però m’agrada precisament perquè apel·la a la part més superheroica del personatge. Crec que els superherois funcionen millor en contextos més de fantasia que no pas de realisme. Al final, Reeves no s’ha pogut separar del tot dels còmics, per més que s’hi obstina en molts moments.
De la visió de Reeves, m’agrada especialment que mostri a Batman com un tipus que malgrat els seus traumes, es preocupa per salvar vides innocents i no matar als dolents. Tot i que en algun moment perd el control, els seus valors són sòlids. Aquest era un dels principals problemes que tenia amb el Batman de Ben Affleck que va retratar Zack Snyder, el de les metralletes i gens preocupat en salvar vides innocents.
El principal retret que li faig a la pel·lícula és el guió, començant amb els paral·lelismes amb Joker i perquè no sap fer-nos veure les bones habilitats de detectiu de Batman. És cert que veiem al Batman detectiu, però tal com ho mostra, no em sembla un detectiu massa bo, ja que mai és capaç d’anticipar-se al misteri. Aquest aspecte necessitava treballar-se més.
L’altre retret és en la durada. Reeves s’ha passat, la pel·lícula li sobra mitja hora o més i té problemes de ritme. La narrativa de tenir com uns quants finals és una mica anticlimàtica.
The Batman no és una obra mestra, ni tampoc un desastre absolut. Sembla que les opinions d’aquesta pel·lícula estan molt polaritzades. No és el meu cas, que reivindico per a ella el gris, que per ser una pel·lícula fosca, no està malament.
