Primer de tot, aquesta crítica estarà absent d’spoilers, com a mínim d’aquells que els americans qualifiquen com a major spoilers. Així sentiu-vos tranquils si encara no l’heu vist. La crítica amb spoilers la reservem pel programa de ràdio d’aquesta setmana.
D’entrada ja dic que la primera pel·lícula d’aquesta nova saga encapçalada pel realitzador Marc Webb em va agradar. Continu pensant que les dues primeres de Sam Raimi eren millors que aquesta primera, però que en canvi oferia una nova visió del personatge prou interesant que la justificava. El que menys em va agradar va ser que deixava de banda elements de l’univers Spider-Man. Tant sols no hi eren presents perquè buscava allunyar-se de la saga anterior.
En aquesta segona part, malgrat que no hi són presents tots els elements que hi haurien de ser, molts ja han tornat. Sí, ja sé que les comparacions són odioses, però és inevitable. Aquest The Amazing Spider-man 2 aconsegueix superar en alguns aspectes al Spider-Man de Raimi. El poder de Electro crea la versió Peter Parker/Spider-Man més fidel que hem vist fins ara en pantalla. L’essència d’Spider-Man és aquell aparentment despreocupat davant els seus enemics, que no para de parlar i fa constantment acudits dolents, però graciosos. Mentre que Peter Parker és més aviat un personatge melancòlic, al que no paren de passar-li desgràcies a la gent que l’envolta. La vida de Peter Parker és un culebrot, així ho és en l’essència del còmic i per fi ho és en aquesta pel·lícula. I així ho esperaven, d’aquí la contractació de Marc Webb (500 días juntos). En els seus orígens Peter Parker/Spider-man és així en el còmic, i fins el moment mai havíem tingut l’ocasió de veure’l així al cinema. The Amazing Spider-man 2 supera a la pel·lícula del 2012 en molts aspectes i al meu parer, malgrat ser molt diferents, es posa molt a prop de la segona de Raimi.
Entre els problemes d’El poder de Electro, penso que potser la part central de la mateixa és el seu punt feble, però un dels aspectes que se li ha criticat, l’abundància d’enemics, no m’ha molestat. Crec que han sabut trobar un equilibri perfecte. Rino és tant sols anecdòtic i ens els presenta de cara a futures pel·lícules i spin-off. L’eix central de la pel·lícula gira al voltant d’Electro, ben definit i al qual m’ha encantat pel rèdit cinematogràfic que li han sabut treure. D’acord que en els còmics és un enemic de segona, però en aquesta adaptació l’han fet tremendament poderós i ha donat molt de joc per crear un magnífics efectes digitals, que és el que el públic busca quan va a veure un blockbusterd’aquestes característiques. L’altre dolent, el Duende Verde, també el veiem poquet, més aviat veiem a Harry Osborn, i podríem dir que la seva trama també es queda a mitges per ser més desenvolupada de cara al futur. I és que The Amazing Spider-Man 2 l’hem d’entendre com un capítol més del culebrot de la vida d’Spider-Man, que ja sabem que continuarà en una futura tercera i quarta part, així com en dos spin-off: Los Seis Siniestros (protagonitzada pels seus enemics) i Venom (només centrada en aquest personatge aràcnid que encara no ha debutat en el reboot).
Capítol a part mereix parlar dels actors d’aquesta pel·lícula. I si hi ha una cosa que aquest reboot supera en escreix a la saga de Raimi són els actors. Andrew Garfield és un actoràs i resulta perfecte com a Peter Parker. Construeix un personatge que va més enllà de l’aturat i a vegades tontet que va retratar Tobey Maguire. Peter Parker té matisos, a vegades fanfarró, però en realitat un adolescent melancòlic i castigat pel sentiment de culpa.
Emma Stone… Per on començar? Gwen Stacy per a mi era un personatge que ja no existia quan vaig llegir el primer còmic d’Spider-Man, i malgrat llegir molts articles de com va afectar la desaparició del personatge, mai vaig connectar sentimentalment amb ella perquè ja no hi era. Era cosa del passat. Per a mi el present era Mary Jane. Marc Webb i Emma Stone han aconseguit que ens enamorem de Gwen Stacy de la mateixa manera que ho devien fer els lectors de còmics de l’època. La seva interpretació és perfecte i la química entre Garfield i Stone és un dels punts forts de la pel·lícula. Es cruspeixen literalment la pantalla. Sense les seqüències d’acció la pel·lícula funcionaria perfectament com una comèdia romàntica sobre la relació entre Peter i Gwen. A més Stone va més enllà del tòpic de damisel·la en problemes que espera ser salvada per l’heroi. Quan convé s’arremanga per ajudar-lo a arribar on ell no pot.
Dane DeHann com a Harry Osborn ens fa oblidar completament a James Franco, ajudat pel seu aspecte físic que està entre la cara de bon nen i psicòpata que necessita la pel·lícula. I acabo amb el dolent principal, Jamie Foxx que està com brillant. I m’ha sortit una broma sense voler-ho!
The Amazing Spider-man 2: El poder de Electro tanca alguna de les trames inacabades de la primera part, tot lo relatiu a la mort dels seus pares, i en deixa d’altres obertes com Oscorp i la creació de dolents que faran la vida impossible al nostre heroi. Per els desconfiats, és cert que les escenes de Shailene Woodley interpretant a Mary Jane s’han eliminat. Sota el meu punt de vista amb bon criteri, perquè sí que hagués distret de la relació principal entre Peter i Gwen. I també perquè costarà trobar una actriu que pugui igualar la química que Garfield té amb Emma Stone. Algú ha pensat que Stone pugui interpretar a Mary Jane també?
Per acabar, hi ha una cosa a la pel·lícula que li falta i no sé dir què és exactament, però sí que tenen les pel·lícules de Marvel Studios que les fa úniques. És cert que a vegades vol explicar massa coses i les acaba simplificant massa, i les passa bastant per sobre. Però potser estem acostumats a pel·lícules de superherois que pretén ser quelcom més grandiloqüent, quan The Amazing Spider-man 2 no pretén ser res més que una pel·lícula de superherois, amb més punts en comú amb qualsevol de les sèries d’animació d’Spider-Man del dissabte al matí, que no pas en cap altre blockbuster de superherois. I és que malgrat les pegues en el guió que li vulguem buscar en les trames que envolten els enemics, que les trobarem si volem, The Amazing Spider-man 2 és un entreteniment de primera classe.
