L’any 2007, el díptic Grindhouse, format per Planet Terror, que va dirigir Robert Rodríguez, i Death Proof, que va dirigir Quentin Tarantino, incorporava quatre falsos tràilers de pel·lícules que no existien dirigits pel mateix Rodríguez, Rob Zombie, Edgar Wright i Eli Roth. Essent un dels aspectes més destacats del projecte, el de Machete va aconseguir pel·lícula pròpia, el 2010, i seqüela el 2013, Machete Kills, ambdues dirigides per Robert Rodríguez. Un altre dels falsos tràilers que destacava era el de Thanskgiving que va dirigir Eli Roth. Es tractava del tràiler d’un slasher ambientat en Acció de Gràcies.
Black Friday, com aquí s’ha traduït, s’uneix en el subgènere de pel·lícules de terror que estan ambientades o porten el nom d’una festivitat tradicional com My Bloody Valentine i un llarg etcètera.
Eli Roth ha tingut l’oportunitat de fer la pel·lícula d’aquell tràiler de Grindhouse, traslladant el concepte en l’època actual, deixant enrere l’estètica dels setanta del tràiler original. En el trasllat també deixa enrere el que era políticament incorrecte d’aquell tràiler, almenys en qüestió de sexe. Si el tràiler volia fer referència als slashers de finals dels setanta i principis dels vuitanta, això desapareix en aquesta versió que va molt lligada al cinema de terror adolescent actual, abanderat per Blumhouse. Només cal comparar l’escena de l’animadora que salta en el gimnàs de la pel·lícula i comparar-la amb la mateixa escena del fals tràiler. El tràiler original parodiava el concepte de Divendres 13 que Scream també va fer el seu moment, que era la mort dels personatges que practicaven sexe. La versió cinematogràfica és menys gore del que pogués ser el fals tràiler, malgrat que ha conservat els moments més escabrosos, incòmodes i malaltissos.
Val a dir que el millor de la pel·lícula és l’obertura, l’escena de la turba en el centre comercial. Tota la tensió prèvia, així com el moment culminant de la invasió de la població en els grans magatzems. Aquests estan a punt d’obrir les portes en la mitjanit d’Acció de gràcies, per oferir els descomptes del Black Friday. La cosa acabarà fatal. El problema és que el moment culminant de la cinta arriba molt d’hora i a partir d’aquest moment ens espera només un slasher correcte i entretingut. Eli Roth ens ofereix una bretolada continguda, però prou divertida perquè és molt curta, va directa al gra i presenta unes escenes de mort treballades, originals i molt passades de voltes. Aquest és un dels grans motius per què l’hem anat a veure i no decep.
Sobre la identitat de l’assassí, intenta mantenir una trama d’intriga que ens recorda molt a Scream. La resolució serà igual d’absurda, sense que això hagi de ser un demèrit de res, ja que només pretén que la pel·lícula sigui divertida.
L’assassí atemoreix la població, amb una màscara de John Carver, el primer governador local. Les víctimes seran els que considera culpables de la tragèdia dels grans magatzems, especialment els estudiants de secundària que s’hi varen colar abans que els clients. El xèrif local encarregat de la investigació està interpretat per Patrick Dempsey, mentre que entre els personatges que interpreten els adolescents trobem un grapat d’actors televisius i desconeguts.
El guió ha anat a càrrec de Jeff Rendell, guionista també del tràiler. En adaptar-ho en l’època actual, li ha servit per parodiar als adolescents de l’actualitat i les xarxes socials, són utilitzades com una arma més per l’assassí per difondre el seu missatge i atraure a les víctimes, al mateix temps que esdevé viral.
Thanksgiving és un slasher divertit, amb un grapat d’homenatges a pel·lícules del gènere, continguda en el sexe, però molt passada de voltes en la sang i les morts, amb alguns moments de mal gust i algunes idees molt ben executades. El final amb la resolució del whodonit està més que agafada pels pèls i el que resta és més que previsible, però ningú ens treu el plaer d’aquesta pel·lícula autoconscient que vol esdevenir la típica pel·lícula que en aquesta festivitat es miri quan es vulgui veure una cosa ben burra.
