La pandèmia ha estat particularment cruel amb Pixar aquest any. Onward s’estrenava uns dies abans del confinament de març, pel qual la seva carrera en sales va ser curtíssima, mentre que Soul, la que era el plat fort de la companyia animada aquest any, s’ha acabat estrenant directament a la plataforma de Disney +. Això no ha impedit que en gaudim menys, ja que ha estat el millor regal cinematogràfic que hauríem pogut rebre aquest any directament a casa. Els directors de Soul són Pete Docter, també codirector de Monstres, S.A. , Up i Del revés, i el debutant Kemp Powers.
La trama ens narra la història de Joe Gardner, un professor de música que no ha fet realitat el seu somni de guanyar-se la vida com a músic de jazz actuant en locals de nit. Quan l’oportunitat li truca a la porta i sembla que convertir el seu somni en realitat, pateix un accident i la seva ànima va a parar en un indret de trànsit previ al Més Enllà. Incapaç d’acceptar la realitat i perdre el seu somni, en fica en el Més Abans en què les ànimes es preparen per anar per primera vegada a la Terra. La seva intenció és barrejar-se entre elles per tornar al seu cos. I de la trama no n’explico res més perquè a partir d’aquí la pel·lícula comença a sorprendre’ns i a portar-vos a llocs diferents i a desenvolupar trames que no esperàvem.
Soul és una autèntica meravella. És una de les grans de Pixar a l’alçada de Toy Story, Wall·E, Up o Del revés. Soul ens parla de la vida, dels nostres somnis, els realitzats i els que es queden en les nostres frustracions. També de les nostres habilitats, d’allò que se’ns dona bé, però no donem importància i que a vegades menyspreem per aspiracions superiors. Totes aquestes reflexions i contradiccions que tenim com a persones, és del que ens parla Soul. El fet de mostrar-ho amb aquesta claredat i que tots ens hi puguem veure reflectits és extremadament emotiu. En la pel·lícula queda reflectit en el somni de convertir-se en músic professional que té Joe, amb les seves habilitats com a tutor, no només com a professor, sinó com alguna cosa més. Els conceptes que toca són tan profunds que fins i tot se’ns pot fer densa.
Tot i la complexitat dels temes que tracta, segueix la mateixa estructura narrativa que altres pel·lícules de la companyia, com el de l’animal, en aquest cas un gat, que acompanya al protagonista, a vegades un protagonista que és acompanyat per un humà.
Les relacions socials també són importants aquí. A través de la barberia sabem com el protagonista es relaciona amb el món, després d’haver-lo vist com ho fa amb els seus alumnes i la complicada relació amb la seva mare.
Visualment la pel·lícula és fantàstica. Com plasma el Més Enllà i les ànimes, de manera universal i sense connotacions religioses és brillant. Igualment espectacular és el disseny dels personatges amb rostres que desprenen naturalitat. L’expressivitat dels mateixos mostren una paleta d’emocions que només podem comparar amb la resta de pel·lícules de Pixar. Dins el que és la mateixa animació també s’atreveix a crear altres formes més cubistes que representen aquests éssers que estan per sobre nostre.
L’apartat musical, com sempre a Pixar no decep. Per una banda tenim a Trent Reznor i Atticus Ross que s’encarreguen de posar la música a la part més etèria, ho veiem perquè són les parts en què destaca la música electrònica, mentre que Jonathan Batiste s’encarrega de musicar tota la part de jazz.
Està clar que la guspira de la gent de Pixar és fer pel·lícules com Soul. Una pel·lícula que també ens convida a trobar a la nostra o a qüestionar-nos si la que creiem que és la nostra guspira, realment ho és. Soul conté prou girs narratius per sorprendre’ns i entretenir-nos, mentre veiem la vida i somnis de Joe, al mateix temps que reflexionem sobre els nostres. Una meravella.
