El dijous va començar de manera excel·lent. Qui ens anava a dir que la primera seria la única producció bona que veuríem aquell dia. Parlo de Relatos salvajes, una pel·lícula argentina composada d’episodis al més pur estil Tales from the Crypt. Cadascuna de les històries són independents entre elles. Curiosament les pel·lícules episòdiques no funcionen, però aquesta sí i de meravella. De tots els relats que veiem no n’hi ha cap que sigui fluix, tots tenen un nivell molt alt i són boníssims. Sincerament, em costaria escollir i dir quin m’agrada més. Tots ells tenen alguna cosa especial. El denominador comú de Relatos salvajes és el seu humor negre, i és que, ja ens avisa el títol de la pel·lícula, el que veurem és molt salvatge, però en totes les històries, a causa del seu desfasament, ens deixa un grapat de rialles.
I a partir d’aquí, l’horror, començant per Over Your Dead Body, la darrera pel·lícula de Takashi Miike. En aquesta ocasió adapta una famosa història de fantasmes japonesa. El Festival s’obstina, any rere any, a portar-nos pel·lícules d’aquest director. Un avorriment per una pel·lícula poc accessible, que tampoc sembla haver entusiasmat als seguidors habituals del prolífic realitzador japonès.
Podia haver quelcom pitjor que Miike? Sí, El ardor, la pel·lícula que venia a continuació. Una pedanteria amb ínfules de western que ve a no explicar-nos res. El títol, El ardor, ja pronosticava l’estat d’ànim que se’ns quedaria al cos al pocs minuts d’estar-la veient. Suposadament és una pel·lícula de venjança, però tot passa amb una lentitud tal, que van passant els minuts i tenim la inexorable sensació de que no ens explica res. Pel·lícula ideal per la migdiada.
La festa depressiva va continuar amb Alleluia, incomprensiblement guanyadora del Melies d’Or. Primer, perquè no és de gènere fantàstic, i segon perquè és molt dolenta. L’únic destacable és la interpretació de Lola Dueñas, la resta, tant guió, com direcció, nefasta. Dueñas és una boja que s’alia amb un home del que s’enamora. L’home sedueix dones per treure’ls diners, però al personatge de Dueñas li pot la gelosia. El principal problema, a part del ritme, és que no te la creus perquè el guió no s’esforça en fer-la creïble.
A continuació varem poder veure L’altra frontera, telefilm que qualsevol d’aquests dies veurem per TV3. Entenem que la col·laboració de la nostra en el Festival, implicava veure una de les pel·lícules que ha produït. Curiosament, malgrat no esperar-ne res, és un producte prou digne amb els pocs mitjans de compta. L’altra frontera és una crítica als mitjans de comunicació que s’emmiralla en Els jocs de la fam.
I el dijous acabava amb Autómata, protagonitzada per Antonio Banderas. Un actor que m’agrada a nivell personal, però que interpretativament no crec que sigui un bon actor, malgrat que té altres qualitats que l’han portat a treballar a Hollywood. Tornant a Autómata diré que és un mix d’un munt de pel·lícules de ciència ficció. No hi trobareu cap element original. Tot està vist i explicat, fins i tot la seva estètica, que és bona, però que qualsevol pot endevinar d’on ho ha copiat tot. Tècnicament ben feta i dirigida, però aquí s’acaba tot. Autómata està feta pel públic que no veu pel·lícules de ciència ficció. I és que si vols parlar d’intel·ligència artificial ho has de fer molt bé i ser molt original, cosa que Autómata no és.
I llavors arribava divendres on s’estrenava una de les pel·lícules més esperades del Festival, Tusk de Kevin Smith. Confesso que no m’havia informat prèviament de la pel·lícula, cosa que faig molt a Sitges, perquè l’efecte sorpresa fos bàsic. A part de quatre imatges que havia vist, no en sabia res. De fet, intuïa que Smith havia fet un producte de to semblant a Red State. Us explicaré que la sorpresa va ser majúscula, fins al punt que la pel·lícula em va deixar tant descol·locat que necessitaré tornar-la a veure per saber del cert si m’ha agradat o no. Tusk és clarament una comèdia. Així que tranquil·lament puc afirmar que després del parèntesis de Red State, Kevin Smith torna a la comèdia. Però no a la comèdia de Jay i Silent Bob, més aviat comèdia negra, grotesca i boja. De fet, l’origen de Tusk és una idea improvisada, d’aquelles que només se’t poden passar pel cap anant begut, durant un podcast que Kevin Smith ha portat al límit, femt una pel·lícula. Tusk és en majúscules la pel·lícula més boja de la seva carrera, no apte que tots els estómacs. L’esmentat podcast, SModcast, és un espai on Smith sol utilitzar com a brainstorming, per posteriorment agafar-ne coses per les seves pel·lícules. La idea de Tusk va sorgir durant la pluja d’idees per Clerks 3. Com que la pel·lícula va quedar suspesa per motius de pressupost, Smith va agafar la idea de Tusk i la va desenvolupar fins el final. Tusk esdevé més que una pel·lícula una broma que aposta clarament per lo grotesc. Entre els actors trobem a Justin Long, Haley Joel Osment (el que era el nen d’El sexto sentido) i un Johnny Depp que no està acreditat. Els diàlegs són genials, i una vegada més, Kevin Smith demostra que és un dialogista excel·lent. I certament en treu partit perquè la pel·lícula està formada pràcticament per un encadenat de llargues escenes de diàleg entre els protagonistes. El punt de partida és un podcaster que viatja fins a Canadà per fer una entrevista pel seu programa. Allí contactarà amb un home que li explicarà una història que va compartir amb una morsa durant la seva joventut.
A continuació arribava Lupin the Third, adaptació en imatge real del manga i anime Monkey Punch. Lupin III és el nét de famós lladre francès Arsène Lupin. La veritat és que no puc jutjar la seva fidelitat a l’original perquè a part d’haver vist algunes imatges, no el conec lo suficient. Sí diré que aquesta adaptació no crec que li faci justícia perquè no deixa de ser una pel·lícula més d’acció a l’estil japonès. Ben realitzada, prou entretinguda, però gens emocionant. No aprofundeix gens en els personatges i ens és absolutament igual el que els li passi. Lupin the Third és extremadament freda i poc emocionant, i es nota que vol imitar a la saga Ocean’s Eleven, sense fortuna.
El dia continuava amb When Animals Dream, una avorridíssima còpia barata danesa de Déjame entrar. El canvi consisteix en convertir a la protagonista en una mica més adulta i canviar el vampirisme per la licantropia. No val la pens perdre més temps en aquest avorrit producte en el que no passa res fins els darrers minuts.
La sorpresa va arribar a continuació amb What We Do In The Shadows, una comèdia vampírica molt original. La pel·lícula és un fals documental sobre uns vampirs que comparteixen pis. Tot està tractat en to de comèdia en aquesta producció on aquesta vampirs permeten que les càmeres entrin a casa seva, i fan confidències als espectadors com en un capítol de The office. El guió és extremadament enginyós i sap treure profit a tots els mites vampírics per donar-los la volta. Així descobrirem com els vampirs tenen problemes per arreglar-se quan surten al carrer perquè la seva imatge no es reflexa al mirall, o que no poden entrar a les discoteques perquè han de pagar i no els conviden a entrar. Ha guanyat el premi del públic. Amb això queda tot dit.
Una de les millors sorpreses del terror del Festival arribava just a continuació amb It Follows. Una magnífica pel·lícula de terror dirigida per David Robert Mitchell al que caldrà seguir a partir d’ara. It Follows recorda molt a la manera a de dirigir de John Carpenter pels plànols que fa, per la música i per les cases que veiem que ens transporten a Halloween. El punt de partida argumental parteix d’uns esperits que persegueixen a adolescents. La qüestió és que segueixen a la seva víctima caminant fins a atrapar-la. L’objectiu és seguir viu i allunyar-se lo suficient perquè tardi a atrapar-te. No us explico quin és el motiu i per què els fantasmes segueixen a les seves víctimes, espero que ho descobriu quan la veieu. Sense cap mena de dubte esdevé la millor pel·lícula de terror de l’any, com el passat ho va ser You’re The Next.
El divendres va acabar amb un programa doble que era per anar a dormir directe. Primer amb Sword of Vengeance, una mena de Joc de trons dolent, sense guió, on els protagonistes només es dediquen a lluitar entre ells sense explicar res dels personatges, ni preocupar-se per crear una història. Previsible de principi a final. I després amb Let Us Prey, una història d’àngels, dimonis i càstigs amb personatges que han comès alguna atrocitat que trobaran el seu càstig diví o redempció. Encara que d’això últim, és bastant menys probable.
Com que m’ha sortit un post més llarg del que pensava, deixo per demà les pel·lícules del darrer dia, juntament amb un rànquing de les 10 millors.
