Pel·lícula que tanca l’etapa de Daniel Craig com a James Bond. Després d’una entrada magistral a Casino Royale, la saga ha estat irregular. Quantum of Solace no va convèncer, Skyfall es presentava com el pas endavant que hauria d’haver estat la seqüela de Casino Royale, per tornar a baixar amb Spectre, la pitjor del Bond de Craig. Davant la dicotomia de decidir si apostar per un nou James Bond o fer una pel·lícula més amb Daniel Craig que tanqués el cercle, es va apostar per la darrera opció. El resultat és una pel·lícula amb el Bond més humà que mai hàgim vist, que no deixa de ser una evolució del personatge, necessària amb el temps. Sin tiempo para morir, és una molt bona pel·lícula, malgrat que disti de ser perfecte, tampoc és la millor pel·lícula mai feta de Bond. Cada pel·lícula cal mirar-la amb la perspectiva de l’època en què es va fer. Mirar i jutjar amb la mirada actual les primeres de Sean Connery o les de Roger Moore, crec que és un error. El Bond de Craig és fill de l’època actual, com en el seu moment ho van ser els anteriors. Cap Bond ha estat igual, però certament aquest és el més diferent i personalment amb el que millor he connectat, per aquest necessari exercici d’humanització que ha tingut i que m’ha fet proper un personatge que sempre havia percebut com a molt distant. Una altra cosa ja són les històries i les pel·lícules, que n’hi ha hagut de millors i pitjors, de la qual la saga Craig tampoc se n’ha lliurat.
En la direcció tenim a Cary Joji Fukunaga, realitzador de Jane Eyre i la magnífica primera temporada de True Detective. Entre el repartiment, a part de Daniel Craig, repeteixen Léa Seydoux, Ben Whishaw, Naomie Harris, Jeffrey Wright, Ralph Fiennes i Christoph Waltz. De tots ells comentar que Léa Seydoux, ja em va semblar fluixa a Spectre i aquí m’ho torna a semblar. Em costa creure que ella i Bond funcionin com a parella i comparem aquesta relació amb la química que tenien Craig i Eva Green com a Vesper a Casino Royale, la cosa cau pel seu propi pes. Sobre Jeffrey Wright, he de dir que m’ha encantat que recuperin el seu personatge que ens dona un dels moments més emotius de la pel·lícula. Pel que fa a Christoph Waltz, he de dir que surt poquet, però està millor que a Spectre, que per altra banda no era excessivament complicat.
Entre els nous personatges destacar a Lashana Lynch, la nova 007, en un paper que podia haver donat per a més, però que la quantitat de personatges amb els quals ha de compartir cartell, li treuen temps per desenvolupar-lo. També tenim a Ana de Armas, que apareix en la millor seqüència de la pel·lícula, que és tot el que passa a Cuba. Realment el seu personatge és el que ens hagués agradat que hagués acompanyat al protagonista en la seva aventura. Entre els dos hi ha molt bona química i a més és una relació no romàntica que hagués estat molt interessant poder desenvolupar durant una pel·lícula sencera. Tota aquesta part és sensacional, inclosa una seqüència de vestuari que quedarà com els millors moments de la història del personatge. Aquests dos personatges femenins són dels millors escrits de la franquícia Bond. Acabo el repàs del cast amb Rami Malek que interpreta el dolent d’aquesta aventura. Sense trobar-lo malament, tampoc és un dolent que destaca especialment perquè no deixa de ser la caricatura del dolent de torn, sense massa matisos de Bond. El guió no el desenvolupa com calia i el seu personatge no és tant problema de l’actor com del guió. Aquí Malek no ha pogut fer meravelles amb el material que li han donat.
La música l’ha posada Hanz Zimmer, que ha deixat de fer el que fa habitualment i s’ha posat al màxim en la musicalitat que requereix una pel·lícula de Bond.
Sobre el metratge, cal comentar que és massa allargat. Han volgut posar moltes coses en ser una pel·lícula de tancament i amb menys metratge funcionaria millor.
Les escenes d’acció impecables. Des de la clàssica amb el cotxe per Itàlia, com tot el que envolta a Cuba i la genial persecució per Noruega. La que em queda més coixa i també és més convencional, és la de l’illa de la part final.
Sobre el final, he de dir que és cert que emociona, però es percep forçat i poc orgànic. Segurament serà l’aspecte que aixequi més polseguera i que més divideixi a l’espectador. Per a mi, malgrat que aconsegueix fer-te sentir el que busca, crec que és un mal final.
Sobre el guió, diguem que es nota que Phoebe Waller-Bridge ha estat l’encarrega de polir-lo. Estic segur que de la seva ploma surten els millors de diàlegs i situacions, així com els millors moments d’humor de la pel·lícula. Espero que en la següent, en lloc d’encarregar-li que poleixi algunes coses, li encarreguin que escrigui el guió sencer. Segur que tothom hi guanyarà.
Sin tiempo para morir, és una pel·lícula que funciona. Un entreteniment de primera mentre la veus, que fa que durant la projecció t’oblidis d’altres aspectes que descuida i dels quals te n’adones quan comences a pensar en la pel·lícula. Ara bé, mentre estàs assegut a la butaca, romans entregat a l’aventura de l’espia més famós del món, però que quan hi penses et queda la sensació que amb una mica d’esforç podia haver quedat molt millor.
