Wes Craven va ser una de les figures més importants del cinema de terror modern. En els setanta va canviar el gènere amb La última casa a la izquierda i Las colinas tienen ojos i en els vuitanta va inventar una de les millors franquícies del gènere slasher, Malson a Elm Street. En els noranta va dirigir El nou malson de Wes Craven, amb la qual va començar a jugar al metacinema amb la saga de Freddy Krueger. Aquestes idees les portaria novament en pantalla uns anys més tard a Scream. Scream es convertiria en trilogia l’any 2000 i el 2011 tindria una retardada quarta entrega. Malauradament, Craven ens va deixar el 2015 i Scream 4 es va convertir en la darrera pel·lícula del mestre. El nom de Scream també ha estat lligat al de Kevin Williamson, creador de la sèrie Dawson crece i de la pel·lícula Sé lo que hicisteis el último verano. Amb posterioritat a la saga cinematogràfica, el nom de Scream va continuar en una sèrie de televisió de tres temporades, emeses entre el 2015 i el 2019, una antologia slasher sense cap vincle destacable amb les pel·lícules. Ara ens arriba una cinquena pel·lícula, la primera sense Wes Craven a la direcció i Kevin Williamson al guió. Darrere el projecte trobem a Matt Bettinelli-Olpin i Tyler Gillett, responsables Ready or not (Noche de bodas), que va marcar la campanada del cinema de terror a finals del 2019.
Scream (2022) és una pel·lícula que em causa estranyesa perquè té coses que m’han agradat i un grapat que no. En la part positiva, és innegable que és entretinguda i divertida. Scream (2022) està plena de salvatjades i litres de sang que fan les delícies del que esperem veure en un slasher. La pena és que les coreografies de les morts són destaquin. En línies generals, la història és molt Scream i els elements que han fet popular a la saga hi són presents. En la part negativa, res del que veiem aquí és nou i la pel·lícula resulta irrellevant perquè no aporta res a la franquícia. També tinc problemes en què els mateixos directors i guionistes juguin a trencar la quarta paret. Aquesta entrega gira en excés sobre la mateixa saga, deixant el gènere de terror a banda. Els diàlegs estan massa preocupats en justificar el guió davant les possibles crítiques, que encara ningú havia fet quan es va rodar.
M’ha sorprès que Spyglass, l’actual propietària de la saga després del tancament de The Weinstein Company, no s’hagi atrevit a oferir una nova perspectiva. A presentar una innovació en el gènere com va suposar la pel·lícula de 1996. També esperava veure alguna cosa diferent de Matt Bettinelli-Olpin i Tyler Gillett, que no fos copiar els mateixos conceptes amb què va jugar Craven fa vint-i-cinc anys. Per exemple, Final Girls (2015) també juga amb el concepte meta del cinema slasher com ho fa Scream, però de manera diferent i original, sense caure en la repetició del que ja s’havia fet millor abans. Això és el que no té aquesta cinquena part.
Sobre la recuperació de personatges clàssics, també poso en una balança les coses positives i negatives. Magnífic que hi siguin els tres principals, tanmateix no d’aquesta manera. M’ha encantat tornar a veure a Neve Campbell i el seu personatge de Sydney Prescott. El que no m’ha convençut és que ella no sigui la protagonista i quedi relegada a una secundària que apareix sobretot en el darrer terç. Campbell és el millor de la pel·lícula i es mereixia més del que li han donat. Posats a no fer res de nou, com a mínim s’havia d’haver mantingut el protagonisme de Campbell. També m’ha encantat veure a David Arquette com a Dewey, un personatge tractat amb molt humor i tendresa per Craven. A Scream (2022) els directors i guionistes no han entès ni respectat el que significava Dewey per a Wes Craven. Dewey era el que millor representava l’esperit de comèdia i terror de la franquícia. Res d’això és present en el Dewey que veiem aquí. En relació amb Dewey giren les pitjors decisions del guió d’aquesta pel·lícula. Pel que fa a Courtney Cox, torna a interpretar a la reportera que sempre està a punt per informar sobre els assassinats de Woodboro i repartir una mica si fa falta. La sorpresa que tampoc és tanta, perquè surt aviat, és la recuperació d’un rejovenit Skeet Ulrich passat per CGI, per enllaçar aquesta pel·lícula amb l’original, que m’ha encaixat molt bé amb la història.
Tot i que els directors dediquen la pel·lícula a Wes Craven, aquests han fet l’entrega més fluixa de tota la saga. Qualsevol de les fetes per Craven és millor. I francament, em molesta que en algun moment tirin a la cara a l’espectador com a positives determinades coses que passen a la pel·lícula que no ho són. Parlar sobre la saga Scream a través de la saga de ficció, Puñalada, li fa perdre gran part de gràcia de la idea original. Scream parlava dels mecanismes del gènere de terror a través de les pel·lícules reals que tots coneixem. No funciona tant que redueixi el món a ella mateixa. En canvi, m’interessa més quan contraposa les pel·lícules tipus Scream amb el que anomena terror elevat, quan se citen títols com Babadook o Hereditary. Malauradament, això és una anècdota i no s’hi aprofundeix gens.
Scream (2022) acaba caient en els errors que denuncia. El metacinema és l’eix argumental, de manera semblant a com ho feia la desastrosa quarta entrega de Matrix, però millor fet. És un slasher entretingut dirigit a un públic objectiu que no és el que va gaudir amb la saga a finals dels noranta. Per això està formada per un nou repartiment, integrat per actors i actrius joves amb talent de sèries de televisió. Malgrat que la pel·lícula no aporta res i que de no existir estaríem tan tranquils, és entretinguda i vàlida com a instrument per aquells que desconeixen la saga. Els permetrà descobrir una franquícia formada per un grapat de pel·lícules molt millor que aquesta.
