Pel·lícula alemanya que s’ha col·locat en la llista de les cinc nominades a millor pel·lícula internacional en els Òscars. Es tracta d’explicar a través d’un fet, la dinàmica d’una escola des del punt de vista de la direcció, els professors, els alumnes i els pares, amb l’originalitat de filmar-ho i narra-ho com si fos un thriller. El resultat, una pel·lícula excel·lent. Qui podia preveure que una pel·lícula escolar pogués tenir un ritme tan trepidant.
El director ha estat Ilker Çatak, que n’ha coescrit el guió amb Johannes Duncker, els quals es van inspirar en els seus dies escolars. Çatak va viure un cas semblant al que aquí en narra a vuitè de primària en una escola turca. Par altra banda. la germana de Dunker era professora de matemàtiques en una escola on es van produir robatoris en la sala de professors.
La trama ens presenta a Carla Nowak, una professora de matemàtiques i educació física de sisè de primària, que acaba de començar la primera feina com a professora. Per la seva inexperiència, no està familiaritzada ni amb els companys ni amb els costums de l’escola. La cosa és que es produeixen una sèrie de furts i la direcció comença a investigar, apuntant a determinats alumnes. Carla decideix, sense dir-li a ningú, ajudar. Deixa la seva cartera com a esquer en la sala de professors i amb la càmera de portàtil gravant. Això desencadenarà una sèrie de fets en què es veuran barrejats professors, alumnes i pares, amb un seguit de desinformacions que faran la pilota més gran. La professora se sentirà sola contra tots els elements que formen part de l’escola.
L’escola funciona com un microcosmos de la societat en què tots els elements són representats. Però no només serveix per parlar de la investigació i les seves conseqüències, la pel·lícula també posa sobre la taula qüestions com el racisme, les fake news i la cultura de la cancel·lació. Un dels primers acusats és un nen turc que sense estar-ne segurs de si és culpable és escorcollat sense cap mena de presumpció d’innocència, deixant que l’espectador es pregunti si haguessin tractat igual a un nen d’origen alemany.
Un dels factors que Çatak va voler retratar, va ser com els grups de WhattsApp de pares i mares ha canviat la manera de comunicar-se entre ells, que res té a veure amb com es comunicaven abans. En l’escena de la reunió de pares, ja està tot alterat per allò que s’ha dit en el grup de WhattsApp.
Del repartiment cal destacar a la protagonista principal, l’actriu alemanya Leonie Benesch. Una actriu tremendament expressiva que només amb un gest i una mirada és capaç de transmetre tot l’estrès que pateix. Del seu personatge només en sabem pel que li veiem fer a l’escola, mai sabem res de la seva vida fora. Ella també s’haurà d’enfrontar al conflicte de ser d’origen polonès, que sabem que existeix a través d’un altre professor, i que la fa no ser prou benvinguda pels seus companys. Un altre element més per posar en relleu el racisme existent. També destacar al jove Leonard Stettnisch, que interpreta a l’alumne en què la pel·lícula posa el focus, Oskar, en què mostra la ira i la frustració de no saber com gestionar una situació tant a casa com a l’escola, que és impossible separar.
Ja he comentat abans que la manera d’afrontar el que passa en una escola passa pel thriller i el suspens com si fos una pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Aquest és el valor principal. Hi ha moments tensos molt ben rodats i interpretats entre la professora i els seus alumnes, els de la classe i els de secundària, durant l’entrevista pel diari de l’escola.
Çatak utilitza el format quadrat que s’ha posat de moda. Sobretot es fa servir en pel·lícules que busquen trametre una sensació claustrofòbica, que és perfecte per aquesta pel·lícula que no surt de les parets de l’escola. També serveix perquè l’espectador no tingui una perspectiva general, inclús a vegades traient fora de plànol a personatges que s’acosten a la professora.
Encara que les coses no li surtin bé, Nowak és una professora excel·lent. Molt millor que alguns dels companys que veiem aquí. La tàctica de resolució de conflictes en la classe d’educació física és perfecte, però això tampoc acaba bé perquè el poder que exercia la mestra ha desaparegut a conseqüència de tot el que ha passat.
Més que apuntar a qui fica la pota, la pel·lícula ens vol mostrar els sentiments amb els quals han de fer front totes les parts implicades. De fet, com a espectadors, resulta impossible determinar si algunes accions són correctes o equivocades. A l’escola només li preocupa el que és legal i el que no.
El final és abrupte, la pel·lícula acaba aquí, però podria continuar. Sigui com sigui, The Teacher’s Lounge és una pel·lícula apassionant que ens porta a pensar que a vegades intentar fer les coses bé amb la millor de les intencions, pot conduir-nos al desastre fruit de les estructures de poder imperfectes. Una pel·lícula molt interessant i apassionant.
