Disney continua estrenant pel·lícules en temps de pandèmia, explorant diferents fórmules. La de Raya i l’últim drac ha estat el de l’estrena simultània en sales de cinema i en la plataforma Disney +, això sí, cal pagar-la a part com va fer amb Mulan.
Més enllà del mitjà en què l’hàgiu vist, anem a parlar de la pel·lícula dirigida per Don Hall (Big Hero 6) i el mexicà Carlos López Estrada. Ambientada en el món imaginari de Kumandra, que té una estètica molt semblant als països del sud-est asiàtic, la pel·lícula comença amb un magnífic pròleg com si fos un conte. Ens explica com cinc-cents anys enrere, els dracs es van sacrificar en una lluita contra els malvats Druun i van salvar la humanitat. Això va provocar que Kumandra quedés dividida en cinc tribus diferents que s’han tractat amb recel durant tots aquests anys. La tribu del Cor posseeix l’orbe que l’últim drac va utilitzar per acabar amb el Druun, però la desconfiança entre les altres tribus per posseir-lo, provocarà que involuntàriament els Druum tornin a sembrar el terror al qual havia estat sotmès Kumandra i converteixin en pedra als seus habitants. Raya és la filla de la tribu del Cor que lluitarà per unir novament les tribus, malgrat l’oposició d’aquestes, i salvar Kumandra. Per fer-ho, comptarà amb l’ajuda del drac que els va salvar farà cinc-cents anys i que creien mort, Sisu.
Raya i l’últim drac és el clàssic número 59 de Disney amb la qual han volgut apostar clarament per la diversitat i la multiculturalitat. La protagonista, Raya, podria ser més una heroïna de Pixar que no pas de Disney, però el segell Disney que la diferència és inconfusible. L’adorable company de Raya, Tuk Tuk, només podia haver estat un invent de Disney, així com que la protagonista provingui d’una família monoparental, en aquesta ocasió qui falta és la mare. Tampoc puc negar que en moltes coses m’ha recordat a Mulan, encara que la història no tingui res a veure.
La història és senzilla, una recerca de cinc peces en què la solitària Raya anirà ampliant el grup i creant una família a mesura que vagi recollint els trossos de l’orbe. Però el millor del guió és com construeix els personatges, no només Raya, la principal, sinó l’encant del drac Sisu i la resta de personatges, com per exemple Boun, el nen propietari del restaurant en el vaixell. Però sí, òbviament Sisu enamora, però no de la manera en què ens podem pensar. És una dragona amb molts anys que aporta colors i alegria, però que també pateix un trauma que se’ns explica de manera èpica i emotiva en el darrer terç.
La pel·lícula s’esforça per traslladar en aquest món de fantasia molts elements de la cultura oriental, però allunyant-se una mica de conceptes més explorats com els japonesos i xinesos, ja que pren elements culturals vietnamites, tailandesos i filipins entre d’altres.
Tot i que el missatge de la pel·lícula ens parla de la confiança, Raya és desconfiada i la pel·lícula ens explica molt bé per què. Ho entenem i nosaltres en el seu lloc també ho seríem. No és tant una pel·lícula de bons o dolents, ja que cada tribu sí que té les seves motivacions que podem entendre. Òbviament sí que els Drunn són els malvats sense matisos, però no són res més que l’excusa per parlar de les diferències entre les tribus que estan condemnades a col·laborar si volen sortir de la mala situació en què es troben, en un clima de recel.
Pel que fa a l’animació, com ja és habitual en Disney, ens deixa amb la boca oberta. Les textures i els paisatges són impressionants, així com el disseny de la dragona Sisu i la manera com ens mostra les seves habilitats. La plasmació de la cultura i paisatges orientals en l’estètica és fantàstica. A vegades els paisatges semblen tan reals que els pots tocar.
No vull oblidar-me de la partitura de James Newton Howard que darrerament està recuperant el seu millor moment de forma. Tant la banda sonora de News of the world com aquesta són sensacionals.
No estem davant una pel·lícula complexa i profunda com Soul. Més aviat una cinta d’aventures amb personatges entranyables, entretinguda i tècnicament prodigiosa amb una protagonista apoderada i una història que prescindeix d’elements romàntics perquè no els necessita.
