El plat fort de diumenge a la tarda a Sitges era Patrick, pel·lícula protagonitzada per Charles Dance, molt conegut recentment pel seu paper de patriarca dels Lannister, Twyn, a la sèrie Joc de trons. Abans de la projecció, Dance va rebre la Màquina del temps, i va presentar davant el deliri del públic assistent, l’episodi 9 de la tercera temporada de Joc de trons. Però parlem de la peli. Patritck és australiana i està ambientada en un hospital especialitzat en pacients comatosos. L’hospital es troba en una casa gòtica i només hi ha un doctor. Un dels pacients, Patrick, malgrat està comatós mostra poders telequinètics, però només davant una infermera de la que s’ha enamorat. I no m`estranya, ja que el director enfoca a patrick marcant un paquet, que va canviant de tamany, durant gran part de la peli. No sabria molt bé com valorar a Patrick perquè està plena de moments absurds, que enlloc de por fan riure, i no tinc molt clar que fer riure fos la intenció del director. La música és excessivament intrusiva i molesta en molts instants. El muntatge és horrorós i la presència excessiva de falsos espants cada dos minuts és poc efectiva i ridícula. Això sí, cal reconèixer-li un clímax final molt treballat. Malgrat tot, m’ha entretingut i divertit, però no veig clar que busqués la diversió, si no el terror.
La resta de pel·lícules de la tarda ja són molt més discutibles. Començo per Mariah Mundi and the Midas box, que té producció catalana, i ens la van vendre com el nou Harry Potter. Al final, res de res, més aviat la nova La brújula dorada, i ni això, perquè els efectes especials brillen per la seva absència. Ni el públic al que anava dirigit li va agradar. Prometo que vaig veure a nens dormint a les butaques. El guió és patètic, els personatges estan mal dibuixats i els motius perquè passen o es fan les coses queden en un sac trencat. Un desastre majúscul que no hi ha per on agafar-lo. El que no entenc és que hagin convençut a actors com Sam Neill o Michael Sheen per fer aquest despropòsit. Ni parlo de la interpretació dels nens perquè han agafat lo pitjor que han trobat i desprenen una manca de carisma brutal. Lo pitjor és que acaba amb un cliffhanger absurd que ens porta a una segona part que esperem no es rodi mai.
El dia va acabar amb Chimères, una producció europea que busca una aproximació realista sobre els vampirs. Al final acaba essent una peli que utilitza tots el tòpics, lenta i poc interessant. Només la salva el seu desenllaç perquè ens porta per un terreny inesperat, que ja es hi poda haver portat abans d’esgotar la paciència de l’espectador, i deixant gust final més agre que dolç.
