Bryce McQuire debuta en la direcció amb l’adaptació cinematogràfica del seu curt de cinc minuts de 2014 del mateix títol. Compta amb la producció de Jason Blum, a través de Blumhouse i de la productora Atomic Monster de James Wan.
Els plànols de l’aigua rodats des de sota estan clarament inspirats en clàssics del terror. De fet, aquest és el pecat de la pel·lícula, que no té res d’original. Tot és un conjunt de referències a clàssics del terror com Poltergeist, però en una piscina. El director calca moviments de càmera de Tauró, The Abyss i fins i tot de Creature from the Black Lagoon. En alguns moments també recorda al terror japonès que es va posar de moda a finals dels noranta i principis dels 2000. Les referències a Tauró són les més evidents per constants cada vegada que submergeix la càmera. McQuire diu haver quedat impactat amb la pel·lícula quan la va veure amb deu anys i com jugaven amb el seu germà petit a rememorar la pel·lícula quan estaven a la piscina de casa seva de Florida. Diu que viure a Florida li va fer sentir por de l’aigua per tot el que passa amb aquest element en aquest estat.
La història comença com un grapat de pel·lícules de terror. Una família que es muda en una casa i que en aquella hi ha hagut alguna mort tràgica sense que ells ho sàpiguen. No sé si cal explicar que els fantasmes dels morts es manifestaran a través de la piscina. A tot això li sumen que el pare és un jugador de beisbol que va haver de retirar-se perquè pateix esclerosi, una filla adolescent amb les hormones desenfrenades, un nen que li costa adaptar-se als nous entorns i una mare que intentarà solucionar els problemes de tothom.
Entre el repartiment trobem Wyat Russell (Monarch) i Kerry Condon (The Banshees of Inisherin). Tots dos són bons actors, però la pel·lícula no dona per més. Hi ha un moment en què vol transformar al personatge de Russell en Jack Torrance a La resplendor, introduint una cosa més en el refregit, si feia falta. Russell entra en el joc que la pel·lícula és una broma que no pot ser agafada seriosament, mentre que a Condon li donen la part de transcendència i de drama. El guió està escrit amb uns tons diferents sense que el director sembli adonar-se’n.
Night Swim ha rebut un munt de garrotades de la crítica. Sense ser bona, tampoc està mal feta. El gran problema és que és més del mateix que hem vist mil vegades explicat sense gràcia, plena de tòpics i totalment previsible. Tampoc és que això de la piscina embruixada tingui cap sentit. Si jugues amb un espai tan limitat com una piscina, la premissa és ridícula, per això s’inventa un recurs, que no explicaré aquí, però que és molt forçat. Una piscina no donava per una pel·lícula i què voleu que us digui, com a element de terror, una piscina no té gens de gràcia. Pel·lícules de terror amb elements estrambòtics només funcionen quan hi poses comèdia, com el cas de Slaxx, la dels texans assassins, o Zombeavers, amb els castors zombis.
Night Swim és una pel·lícula absurda que hauria d’haver estat conscient del que era i fer una comèdia divertida i sanguinolenta, malauradament tira pel camí del terror adolescent i del melodrama. Russell tenia clar el tipus de pel·lícula que estava fent, ho notem en els diàlegs i la seva interpretació, malauradament el director i guionista, no.
