Nou live-action de Disney que en aquesta ocasió adapta la pel·lícula animada del 1998. Ja hem dit moltes vegades que aquests live-action no tenen massa sentit i són absolutament innecessaris. Almenys era així amb la gran majoria que havia presentat Disney fins al moment. Quin sentit té fer la mateixa pel·lícula? Per mi poc o cap. No obstant això, crec que n’hi ha dos que valen la pena, els dos que ha fet Jon Favreau, El llibre de la selva i El rei lleó. A Mulan la cosa canvia i podríem dir que és el primer live-action que té identitat pròpia, ja que s’allunya de l’original per explicar aquesta llegenda a la seva manera. Quasi podríem parlar més d’una pel·lícula nova que parteix de la mateixa base. I crec que en aquest sentit Disney ha trobat la tecla perquè els live-action funcionin. Esperem que segueixin aquest camí.
Mulan no està entre els meus clàssics de Disney favorits, és més, crec que en aquella dècada d’esplendor que van ser els noranta per l’estudi d’animació, Mulan va ser de les més fluixes. D’aquella dècada hi ha pel·lícules molt superiors que són autèntiques obres mestres com La bella i la bèstia, Aladdin i El rei lleó i d’altres que ja estaven uns quants graons per sota com Pocahontas, El geperut de Notre Dame, Hercules, Tarzan i Mulan. Ho dic perquè en aquest cas, crec que hi havia marge de millora i penso que Disney ho ha aprofitat, ja que crec que és el primer live-action que aconsegueix superar a l’original d’animació. Tot i que manté el to de pel·lícula familiar que tenia l’original, aquesta adaptació en carn i ossos és més profunda i adulta, sense trair, respectant i mantenint l’esperit de la pel·lícula en què s’inspira.
Estèticament és una meravella. Tots els colors, vestits i escenaris són de deixar-nos amb la boca oberta i ens recorden a les grans produccions xineses que també cuiden aquests detalls. Pel que fa a l’acció, també recorre a aquestes mateixes pel·lícules amb uns moviments dels personatges que ens porten a l’estètica de Tigre i drac, per exemple.
Mulan arriba en el moment indicat, amb moltes pel·lícules amb personatges femenins forts que no responen als estereotips. Les coses han millorat respecte als anys noranta i la pel·lícula aprofita per presentar-nos un personatge principal apoderat que lluita per trencar els límits que li ha imposat la societat. M’ha agradat especialment el tractament dels dos personatges més poderosos de la pel·lícula, ambdós femenins, quan en el transcurs de la batalla final descobrim què va empènyer la bruixa a esdevenir malvada. Reconec que hi aprofundeix de manera superficial, però s’entén, tot i que crec que eren necessaris més minuts per completar aquesta història.
Pel que fa al repartiment, poc a dir, estrelles xineses que ha triomfat als Estats Units com Donnie Yen (Rogue One), Li Gong (Memorias de una geisha), Jet Li (The One) o Jason Scott Lee (Dragón, la vida de Bruce Lee), al cantó de l’actriu xinesa que debuta a Hollywood, Yifei Liu.
Mulan és entretinguda i vistosa per gaudir tant dels escenaris com les vibrants escenes d’acció. La violència està tractada perquè el resultat sigui adequat pel públic que busca.
Mulan ha fet el seu camí propi i ni el drac ni les cançons tenien cap sentit en una pel·lícula prou diferent de l’original, tal com estava plantejada, més adulta. Reimagina i actualitza la versió d’animació. Per mi ja poden fer tots els live-action així perquè per veure en Mushu i escoltar les cançons ja tenim l’original. En aquest cas, ja que s’ha obert el seu propi camí, no descarto una segona part que continuï les aventures de Jua Mulan.
