Matrix Resurrections

Lana Wachowski en solitari emprèn la missió de fer una quarta part de Matrix. Aquesta entrega, que arriba divuit anys després que Matrix Revolutions, aconsegueix allò que semblava impossible, convertir en bones les seqüeles. Jo soc d’aquells que de Matrix només li agrada la primera. Agafava un concepte que la ciència-ficció ja havia explotat altres vegades, que vivim en món irreal, però que per primera vegada es presentava visualment amb uns efectes visuals innovadors que van canviar la història del cinema, especialment la del gènere d’acció. Matrix va transcendir el cinema i es va convertir en un fenomen cultural, començant per la seva estètica i també en el llenguatge, això que haureu sentit tantes vegades de viure a Matrix, el que seria el mateix que el fet de viure en un núvol o no tocar de peus a terra de tota la vida. Malauradament, les seqüeles no van transcendir i no varen estar a l’altura de l’original, així i tot com a mínim li donaven un final tancat i el producte com a trilogia tenia la seva coherència. Això aquí es trenca, i l’única cosa que aporta aquesta pel·lícula és un empastifament de la saga que li farà més mal que no pas bé a l’original.

L’acció transcorre un grapat d’anys després de la tercera. Neo i Trinity viuen a Matrix sense conèixer-se i tampoc recorden qui havien estat. Neo pren les pastilles blaves que li dona el seu terapeuta, tanmateix un dia reapareix una nova versió de Morfeu que li ofereix a Neo la pastilla vermella per recordar qui és i què és Matrix.

La pel·lícula és la cosa més estranya que he vist en molts anys. Aquest joc de metacinema, convertint les pel·lícules originals en un videojoc ideat per Neo, no funciona. Això entorpeix la pel·lícula que conté escenes constants i innecessàries de les pel·lícules anteriors, en un exercici de nostàlgia exagerat que no la deixa avançar ni crear la seva història. Aquesta és una pel·lícula clavada al passat, que només vol ser un monument de la pel·lícula del 1999, i que no aporta absolutament res de nou a la mitologia. Està plena d’escenes que són recreacions de moments mítics de la primera. Sembla més una reunió d’amics d’aquestes que fa l’HBO que no pas una pel·lícula. A vegades fins i tot podria ser una paròdia.

El canvi d’actors com Yahya AddulMateen II en substitució de Lawrence Fisburne per fer de Morfeu i Jonathan Groff en substitució d’Hugo Weaving per fer d’agent Smith, és absurd. Els nous actors no funcionen. En lloc de crear nous personatges intenta posar aquests a l’altura dels antics i no els hi fa cap favor. En canvi, Keanu Reeves i Carrie-Anne Moss estan excel·lents, sobretot Reeves, ja que a Carrie-Anne Moss, el guió no li dona res per poder retrobar-se amb el personatge fins ben bé al final. El que no he entès és perquè han convertit estèticament a Neo en John WickNeo, en lloc d’anar vestit i pentinat com en les pel·lícules de Matrix, vesteix i porta el pentinat de John Wick, amb broma inclosa en els seus diàlegs. Qui més m’ha agradat és Jessica Henwick que interpreta a Bugs, de les poques coses noves que té la pel·lícula.

Matrix Resurrections no ve a explicar-te altra cosa que donar un final diferent de Neo i Trinity, respecte del que tenien a la trilogia orinal, però ho emplena amb dues hores i mitges interminables de la buidor més absoluta.

A voltes té coses que no entenc per què la directora sembla riure’s de la mateixa Warner, que li ha encarregat fer aquesta pel·lícula per fer molts calés. Tanmateix, vol ser una seqüela seriosa de la trilogia. Aquest joc a dues bandes ho espatlla tot. A part d’això, és avorrida i li falta acció. Sí, estem parlant d’una quarta entrega de Matrix plena de diàlegs interminables que no conten res i dels que desconnectes contínuament.

Per fer això, ja es podien haver quedat tots a casa. Al final, desitjareu prendre la pastilla blava i tornar a Matrix, un món virtual en el qual podem viure enganyats i creure que aquesta pel·lícula mai s’ha fet.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Order

Justin Kurzel torna a incidir en el terrorisme intern. Ja ho va fer a Nitram, en aquell cas a la seva Austràlia natal, i ara

Heretic

Les religions han estat tractades moltes vegades al cinema i en tots els gèneres, però poques vegades de manera seriosa, i fins i tot diria

Flow

Flow és una pel·lícula d’animació de Letònia que ha aconseguit reconeixement el 2024 arran del seu pas triomfal per festivals com Annecy, Cannes i d’altres.

Flora and Son

Darrera pel·lícula de John Carney, director de meravelles com Once i Begin Again, que ens ofereix una pel·lícula fantàstica que porta el seu segell per