Adaptació de Ridley Scott de la novel·la El marciano escrita per Andy Weir. De Ridley Scott sempre s’ha dit que el seu principal problema va ser haver dirigit dues obres mestres al principi de la seva carrera, Alien i Blade runner, la qual cosa ha fet que tot el que vingués posteriorment ho fes de baixada. Sense ànims d’ofendre als fans d’aquestes dues pel·lícules, Marte està a l’alçada i es posiciona al cantó d’aquestes com a millor pel·lícula del director. I si no, al temps. És amb el pas dels anys que les pel·lícules es tornen mítiques i ja veureu com d’aquí 20 anys recordarem amb nostàlgia la pel·lícula protagonitzada per Matt Damon. Però quan hi ha de mèrit en Marte del mateix Scott quan ell mateix ha afirmat que tot lo bo de la pel·lícula està en el llibre?
El responsable del guió ha estat Drew Goddard (el director de The cabin in the Woods i responsable de la primera temporada de Marvel’s Daredevil) que ha fet una versió molt fidel de la novel·la. Goddard ha prescindit suficient de la part científica del llibre que, no ens enganyem, és la més pesada pels que no tenim grans coneixements científics. Tot així, pels que hem llegit la novel·la, ho trobem a faltar una mica, malgrat que tampoc hi renuncia del tot. La sensació que darrera aquesta novel·la s’amagava una gran pel·lícula, com així ha estat, em va impregnar notablement mentre la llegia. Els canvis són inexistents i només és menja parts del llibre, sobretot les penúries de Watney per arribar al cràter Schiaparelli a la part final, i afegeix un epíleg innecessari que li perdonem per lo bé que ha estat la resta. De fet, mentre la novel·la és un 75% Mark Watney i un 25% la NASA i la Hermes, a la pel·lícula el protagonisme queda repartit al 50%.
Per aquells que no sàpiguen de què va us en faig cinc cèntims. Mark Watney (Matt Damon) és un botànic i enginyer mecànic que forma part d’una expedició de la NASA d’exploració del planeta Mart. Una tempesta de sorra obliga a l’expedició a marxar a corre-cuita del planeta, però una de les antenes impacta contra Watney. La resta de la tripulació el perd de vista, el dóna per mort i marxen del planeta a bord de la nau Hermes, que els portarà de tornada a la Terra. Però Watney no ha mort, continua viu, però ningú ho sap. El seu objectiu serà buscar una manera de sobreviure durant 4 anys a Mart abans no arribi la següent expedició de la NASA. Plantar patates a Mart, sintetitzar aigua del no res i mirar que no li falti oxigen seran els primers objectius que es fixarà per sobreviure.
Pels que no coneguin la novel·la haurien de saber que una de les coses més destacades és que totes les coses que fa Mark per sobreviure estan basades en la ciència i podrien fer-se en la realitat. Com ja he dit abans, la pel·lícula no aprofundeix en la part científica i, encertadament, és només una pinzellada en benefici del ritme cinematogràfic. Marte dura poc més de dues hores, però no exagero quan us dic que la sensació vaig tenir va ser que només va durar 20 minuts.
En papers més secundaris, fonamentalment personal de la NASA i la nau Hermes amb el que es va combinant les peripècies d’Andy, trobem actors com Jessica Chastain, Kristen Wiig, Kate Mara, Chiwetel Ejiofor, Sean Bean, Sebastian Stan i Jeff Daniels.
En aspectes tècnics la pel·lícula és impecable tant en la direcció, com en un excel·lent treball de fotografia, visible en la recreació del planeta Mart, de l’espai i de la nau Hermes. És d’aplaudir que sigui tant fidel a la novel·la per allò que si una cosa funciona i està bé, el millor és no tocar-la. Així Marte manté tot el sentit de l’humor i les referències musicals dels anys 70 que ja són al llibre.
Marte és una pel·lícula excel·lent que emociona i toca de peus a terra sense filigranes narratives i artificioses com les de Christopher Nolan (ho sento, però sí, ja li ha tocat el rebre).I és que Marte li passa la mà per la cara a lloada, farà un any, Interstellar.
