L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019). Spielberg va considerar a Cooper pel paper, però va decidir cedir-li la direcció quan va veure A Star is Born. No obstant això, Scorsese i Spielberg s’han mantingut com a productors. Era tal la vinculació de Spielberg que l’ha signada amb el segell Amblin, el més estimat del director i reservat pels projectes més especials. En tot cas, Spielberg ja va desfogar-se amb Bernstein en l’adaptació de West Side Story pel cinema.
Maestro repassa tota la vida de Leonard Bernstein, director de la Filharmònica de Nova York i compositor de musicals, com West Side Story. Però la pel·lícula passa de volada sobre la seva obra i es concentra en la vida familiar, especialment en la relació amb la seva esposa, l’actriu Felicia Montealegre, així com la bisexualitat del compositor i de quina manera afectava aquesta doble vida a la seva esposa i criatures.
Si escapem de la polèmica de la pròtesi de nas que ha utilitzat Cooper i que se li ha criticat per interpretar un jueu quan no ho és, la interpretació de Bradley Cooper és extraordinària, excel·lent. Ho fa perfecte, no se li pot demanar més. No només la semblança que aconsegueix amb el maquillatge, els moviments corporals i la parla fan que sigui una transformació total. No es tracta d’aquells maquillatges que esborren l’actor, sempre veus a Cooper, cosa que fa que destaqui més la interpretació. Se li ha criticat que amb aquesta interpretació persegueixi l’Òscar, cosa que és certa, però que es pot aplicar a tantíssims altres actors i actrius que no només l’han buscat, sinó que l’han assolit, sense que la crítica en massa els hi retragués res. No entenc perquè això només se li retregui a Cooper. Que comencin amb la resta perquè la llista és llarga.
No ens podem oblidar de Carey Mulligan que també fa un paper molt bo, malgrat que quan intenta posar accent xilè, es nota que el castellà no és la seva llengua materna. A banda d’això, que no et treu de la pel·lícula, està fantàstica. Retrata a la perfecció una ànima encantadora que es menja l’orgull repetides vegades amb els flirtejos del seu home a joves als que protegeix, fins i tot en públic, a canvi que sigui un home de família. Mulligan interpreta a una dona que malgrat que el seu home era més famós, mai va renunciar a la seva carrera artística. La interpretació de Mulligan ens trenca més que la de Cooper quan exposa els seus anys de malaltia.
Més enllà de les interpretacions i una posada en escena cinematogràfica que recorda al cinema dels anys cinquanta, estem davant un biopic de manual, sense massa sorpreses que tampoc vol trencar res. Artísticament, destaca per la utilització dels temes de Bernstein i per la fotografia en blanc i negre dels moments més passats i del color sépia pels que transcorren en els setanta i vuitanta. Maestro compta en la banda sonora amb una selecció de composicions de Bernstein escollides per Cooper. Tampoc aporta res el format quadrat que comença a ser abusat per pel·lícules amb pretensions artístiques. En aquesta pel·lícula particularment no li veig el motiu per haver renunciat a un panoràmic.
Maestro és una pel·lícula que només explica una part de la seva vida. He trobat a faltar que ens parli com va fer les seves obres més famoses, que és el que personalment més m’interessava i la pel·lícula obvia, així com la seva relació amb els moviments polítics.
A Star is Born, dirigida també per Cooper, era millor pel·lícula. Maestro es fa llarga perquè sempre tens la sensació que veure un biopic ple de clixés del gènere. És innegable que Maestro ho fa tot molt bé, però alguna cosa falla perquè no té ànima. Sembla feta amb un manual que no li falta cap ingredient per emportar-se un grapat de premis, però això la converteix en una pel·lícula que necessita màgia i no arriba, amb l’excepció de les interpretacions de Cooper i Mulligan, que quan ambdós comparteixen escena, la pel·lícula pren algun sentit.
