Tercera entrega de la saga que va iniciar farà quatre anys Sylvester Stallone. Sense cap mena de dubte aquesta és la pitjor de la sèrie amb diferència. A veure, tots som conscients que aquesta saga és un plaer culpable com una catedral, però en aquesta pel·lícula dóna la sensació que creu que pot ser alguna cosa més i decideix innovar. Malament! Quina és la innovació? Introduir un conjunt de personatges joves que s’uneixen a l’equip i treuen protagonisme a les velles glòries. Senyors de Los mercenarios, això no és el que vol el públic objectiu d’aquesta saga. El públic de Los mercenarios són els fans de l’actioner dels 80 i principis dels 90. Deixar-los de banda per incorporar a Kellan Lutz i companyia l’únic que fa és repelir-los. Està clar que l’objectiu era ampliar el seu públic. Mantenir als fans de tota la vida, i atraure als adolescents que no havien mostrat cap interès per aquesta saga. Què ha passat? Que els adolescents l’han continuat ignorant, mentre que el públic que fins ara era fidel ha fugit en massa.
A favor de la pel·lícula podem dir que no avorreix, que està plena de seqüències d’acció que es van encadenant, això sí, sense cap lògica argumental, una darrera l’altra. Crec que el camí que hauria d’haver seguit la saga era la de la segona part. La primera va servir com una presentació i declaració d’intencions, la qual s’esforçava per tenir un guió i un argument, altre cosa és que estigués més bé o més malament. La segona va tirar directament per l’autoparòdia per riure’s i bé d’ells mateixos, amb aparicions d’uns i altres. Cameos que eren per aplaudir un i altre cop- Hi ha que encara té somnis humits pensant en l’aparició de Chuck Norris en aquella pel·lícula. En fi, que en aquesta tercera es carreguen tot lo bo que van aconseguir en la segona. És més, Arnold Schwarzenegger es pot considerar que no té cap escena d’acció. La única és cap al final i es limita a tirar trets sobre un helicòpter. Ni tant sols camina! Jet Li que tenia força protagonisme a les anteriors, en prou feines apareix i es troben a faltar moltes altres velles glòries de les anteriors pel·lícules que podrien haver repetit, però que no ho han fet al donar protagonisme als actors joves. Entre les incorporacions positives destaca per sobre de totes la de Wesley Snipes que ens trasllada als temps de Demolition Man. Pel que fa a la resta, m’ha agradat molt Kelsey Grammer (Frasier) que malgrat no està mai vinculat a l’actioner, el seu paper és molt bo. I ara és hora de treure la destral. Harrison Ford passa amb més pena que glòria, totalment desapercebut i desdibuixat, en un paper que substitueix el que correspondria a Bruce Willis, que no apareix perquè demanava massa diners. El cert és que se’l troba a faltar i Ford no omple aquest buit, pels motius que sigui.
Me’n vaig a repartir per Mel Gibson, que si després de veure’l a Machete Kills ja us pensava-ho que estava acabat, a Los mercenarios 3 ho ratifica. Aquest home està en un punt d’interpretació tant baix que només el pot salvar Quentin Tarantino si li ofereix un paper a Los ocho odiosos. I tanco pel que m’ha semblat més esperpèntic: Antonio Banderas. A banda que la seva elecció per sobre d’altres herois d’acció dels 80 em sembla injustificada, perquè Banderas no ha estat mai lligat a aquest gènere, està sobre-actuat de mala manera. Li han atorgat el paper del graciós de grup que en cap moment fa gràcia, és més, carrega, provocant més mal de cap que una escena d’acció de Michael Bay. Està horrible com actor delectant-nos amb una de les pitjors interpretacions que veurem aquest any. Us recomano que el veieu en versió original per acabar d’apreciar lo malament que ho fa, ja que estic segur que el seu doblador deu arreglar la seva pèssima interpretació.
Stallone s’ha carregat solet aquesta saga que veient els resultats de crítica i públic, té difícil fer-ne una quarta part. Un cop cagada millor que ho deixi estar i es concentri amb el seu Rambo 5 que esperem que ens ofereixi el mateix gore de la quarta, el qual està totalment absent a Los mercenarios 3, que de totes les de la saga, pel nivell de violència, és la que més s’assembla a una pel·lícula de Walt Disney.
