Lluny del que semblava amb la primera pel·lícula, la saga Els jocs de la fam s’ha acabat arrossegant com ànima en pena cada novembre a tots cinemes. S’ha convertit en una successora de La saga Crepúsculo, que no és el que pretenia inicialment. Si la primera part demostrava que podia ser vista també pel públic que habitualment va als cinemes, les dues últimes pel·lícules només poden convèncer als convençuts joves lectors de les novel·les. És molt probable que Gary Ross, director de la primera, hi tingui alguna cosa a veure. Des de que Francis Lawrence s’ha fet càrrec de la direcció de la franquícia, això s’enfonsa. Reconec que vaig ser molt crític amb la segona pel·lícula perquè no avançava res de res el que havíem vist a la primera. En llamas es limitava a explicar-nos el mateix, semblava més un remake pitjor de la primera que no pas una pel·lícula original, però com a mínim passaven coses. No es pot dir el mateix d’aquesta tercera pel·lícula que no ens explica absolutament res. Però quin és el problema? És que no saben què explicar o bé el llibre no donava per fer dues pel·lícules? De moment em decantaré per la segona opció perquè si ho faig per la primera, hauríem de descartar veure la continuació que s’estrenarà d’aquí un any. Aquest problema no és de Los juegos del hambre. Hollywood abandona qualsevol justificació creativa per allargar com sigui les franquícies que els donen diners. Aquest ha estat el cas de Harry Potter, La saga Crepúsculo o el més escandalós, El Hòbbit, que n’han fet tres pel·lícules de tres hores per adaptar un llibre de 300 pàgines. Si aquestes pel·lícules s’haguessin adaptat en una sola probablement estaríem davant de productes millors, però que no haurien donat tants diners i tots sabem que la indústria a aquests nivells només entén de diners i no els expliquis res més. Per sort encara existeixen directors amb talent que són capaços de fer coses positives amb lo que els mana el productor de torn.
Torno a la sensació de buit que deixa la pel·lícula en una entrega que ens prometien acció i que no passa res. En dues hores només hi ha una escena d’acció i mitja, i dic mitja perquè comença, però no en veiem el final, ens l’expliquen. I aquest és el problema de la pel·lícula, que ens expliquen moltes coses, però no veiem res. No entenc com la pel·lícula ha costat 120 milions de dòlars quan moltes vegades els efectes especials són de fireta. Per què escatimen diners en una pel·lícula com aquesta que pot fàcilment arribar a recaptar 800 milions a tot el món? La resposta serà que la gent l’anirà a veure facin el que facin, així que per què esforçar-se? El fet de que no passa res no és l’únic problema, el següent problema és com omplir aquest buit. Solució, amb diàlegs interminables. Us prometo que en aquesta pel·lícula els protagonistes parlen més que a les pel·lícules de Woody Allen. Això és normal en les pel·lícules del director novaiorquès i en moltes d’altres, però no en les pel·lícules que són suposadament d’acció o aventures com aquesta. I el nivell de diàlegs ja us els podeu imaginar.
Em sap greu veure actors com Woody Harrelson que ve de fer True Detective, o Julianne Moore, incommensurable a cada pel·lícula que fa, al grandíssim Philip Seymour Hoffman,que a més aquesta va ser la seva última pel·lícula abans de morir, o a tota una institució interpretativa com Donald Sutherland, malgastant el seu talent en aquest producte. Però acceptem veure’ls de secundaris perquè això els dóna diners i puguin fer pel·lícules no tant comercials, però molt més interessants.
No entenc què han fet amb aquesta saga i com han pogut ignorar en les seves seqüeles tot lo bo que tenia la primera. Sinsajo. Parte 1 no és una pel·lícula, és només la introducció d’alguna cosa que no sabem com serà perquè el que passa a la pel·lícula es pot resumir en una frase i a més succeeix en els últims moments. La pel·lícula per si sola no funciona i està per veure si ho pot fer enganxada amb la segona part.
La manca de tensió i èpica és atribuïble a una direcció plana. És trist admetreu-ho, però Los juegos del hambre s’ha vist superada cinematogràficament per la seva còpia, Divergent. I abans d’acabar fer un incís sobre el doblatge, concretament sobre la dobladora de Jennifer Lawrence que és molt dolenta. Un doblador que llegeix i no interpreta s’hauria de dedicar exclusivament a fer documentals.
