Adaptació de l’obra de teatre que es va representar a Broadway farà un parell d’anys amb els mateixos actors i que adaptava l’original de Matt Crowley del 1968. El repartiment també es caracteritza perquè tots ells són actors d’èxit que han manifestat obertament la seva homosexualitat. Produeix Ryan Murphy i la protagonitzen Jim Parsons, Zachary Quinto i Matt Bomer entre d’altres, sota la direcció de Joe Mantello.
La pel·lícula és el retrat de l’homosexualitat a finals dels seixanta a Nova York, però moltes de les situacions i converses es poden extrapolar en l’actualitat. Aquests amics són un grup d’homosexuals que es reuneixen a casa d’un d’ells per celebrar la festa d’aniversari sorpresa d’un dels membres de la colla. El que prometia ser una festa divertida amb ball i música acaba essent un test d’estrès de la seva amistat, ja que l’alcohol els portarà a fer-se retrets i a dir-se coses que fan mal.
L’adaptació és pràcticament teatre filmat, ja que excepte el principi i el final tot passa en l’apartament d’un dels protagonistes. Els diàlegs són molt bons, però clar, és mèrit de l’original teatral. No obstant això, està ben rodada per donar dinamisme en una escenificació poc cinematogràfica, ja que s’esforça a introduir algunes imatges en flashbacks per trencar la monotonia.
La història sap conduir-nos perfectament per diferents gèneres, des de la part més còmica del principi fins a la més agredolça del final en què els protagonistes expulsen i airegen els seus dimonis interns més traumàtics quan han de fer front als seus sentiments. Molts dels temes que preocupen als personatges són universals, com per exemple el que viu el protagonista. Veu com es fa gran i la bellesa s’escapoleix.
El repartiment està molt bé, però el premi gros és per a Jim Parsons que amb Hollywood i ara amb Los chicos de la banda, fa que li veiem treure molt bé altres tipus de papers molt allunyats de Sheldon. Els personatges estan molt ben definits i cadascun correspon a un prototip d’homosexual diferent. Tenim el sofisticat, el que encara no ha sortit de l’armari, el que es fa veure sempre, el que passa desapercebut, el jove i guapo amb poc cervell, el guapo i intel·ligent, l’infidel, el fidel i el neuròtic. Amb poques línies i amb la interpretació dels actors, els personatges ràpidament assoleixen una gran solidesa.
Los chicos de la banda és una bona pel·lícula que t’atrapa per uns diàlegs brillants i un repartiment que desprèn carisma per tots els cantons. Una gran pel·lícula d’actors i personatges, molt ben escrita i dirigida que retrata els gais de finals dels seixanta a Nova York. Per cert, en veure a Matt Bomer no m’he pogut treure del cap a la imatge de Superman i veure com físicament encaixa en el paper. Si Cavill no hi vol tornar, ell és la meva aposta. En acabar la pel·lícula he llegit que havia estat temptejat per ser-ho i al final el van rebutjar per ser homosexual. En el ple segle XXI encara ens acompanyen els mateixos complexos i prejudicis amb els quals vivien els protagonistes d’aquesta història. Potser hem avançat molt tecnològicament, però molt poc en deixar enrere prejudicis absurds.
