Com ja és tradició, cada any faig la llista de les 10 imprescindibles del Festival de Sitges. Us convido a veure totes aquestes propostes quan pugueu. Sempre fa mal deixar-ne alguna fora, però aquí us deixo la llista d’aquest any. Tampoc us fixeu massa en l’ordre, la voluntat no era fer-ne cap classificació.

Sisu

Jalmari Helander ha estat el primer director que la seva pel·lícula guanya el Festival de Sitges per segona vegada. La primera va ser l’any 2010 per Rare Exports. Personalment no són molt fan d’aquesta pel·lícula, per això anava amb la mosca darrera l’orella amb Sisu. El resultat va ser extremadament positiu, una pel·lícula d’aquelles que defineixen Sitges. Amb influències de western i Tarantino, ens narra la història d’Aatami, un vell que viu aïllat a Lapònia durant la II Guerra Mundial, que està a punt d’acabar. Allí es dedica a buscar or. Quan troba una fortuna toparà amb uns nazis que li voldran robar el tresor. Aatami actuarà com un Rambo finlandès matant de la manera més salvatge possible a tots els nazis que se li creuin pel camí. Sisu és una festa. Anar a una projecció d’aquestes a Sitges és una cosa especial, el passi de Sisu ho va ser. Però Sisu no només és sang per diversió, també construeix molt bé el personatge i la seva història i t’acabes estimant aquest avi sanguinari com si fos el seu. Sisu és exagerada, bèstia i molt gore, plena de moments èpics. També es va endur el premi a la millor música, fotografia i interpretació masculina per a Jorma Tommila. Com va dir el seu director en la presentació de la pel·lícula, no els toqueu els pebrots als finlandesos.

Deadstream

Si esteu una mica farts dels streamers i els tancaríeu en una casa embruixada perquè passessin la pitjor nit de la seva vida, en aquesta pel·lícula el vostre somni es farà realitat. Com seria fer avui Evil Dead 2 si Ash fos un streamer? Això és el que ens trobem en aquesta pel·lícula en la qual un youtuber que ha patit una pèrdua important de seguidors i patrocinadors per ficar la pota en un directe, decideix tancar-se en una casa encantada, que sembla sortida de The Blair witch project, fer un nou directe i recuperar seguidors. En aquesta comèdia de terror els fantasmes existeixen i el nostre protagonista actuarà segons els comentaris que li vagin deixant els seguidors. Deadstream és una comèdia de terror divertidíssima plena de fantasmes, dimonis i molts moments de fàstic. El protagonista és Joseph Winter que està superb. Ell sol és que capaç de mantenir el ritme frenètic i les rialles constants amb pràcticament la càmera enfocant-lo a ell tota l’estona. Un fart de riure aquesta sàtira als “live, like and subscribe”. Està escrita pel mateix Joseph Winter i Vanessa Winter que fan el salat del curt al llarg i que també han dirigit un dels episodis de V/H/S/99. Va guanyar el premi del públic en la secció Panorama Fantàstic.

Piove

Paolo Strippoli que va debutar en la direcció amb A Classic Horror Story juntament amb Roberto De Feo, la qual podeu trobar a Netflix, ens regala la seva primera pel·lícula en solitari. En una Roma fosca i plujosa, alguna cosa emergeix de les clavegueres que infectarà als seus habitants transformant-los en una cosa malvada si no són capaços de superar les seves pors. La història se’ns narra des del punt de vista d’una família que ha patit una tragèdia i que no han superat les cicatrius, ni les físiques ni les psicològiques. El resultat de Piove és magnífic. El drama humà te’l va servint a poc a poc mentre ens endinsem en el terror, en un tercer acte acollonant ple de moments que provoquen esgarrifances. La direcció de Paolo Strippoli és estupenda, així com la interpretació de Fabrizio Rongione i sobretot de Francesco Gheghi, en el paper del jove adolescent de la família, convertit arran de la tragèdia en un rebel.

Emily

Estranya elecció per un festival de cinema fantàstic, incloure un biopic d’una escriptora del segle XIX com una pel·lícula de gènere per una escena en concret molt agafada amb pinces. No obstant això, l’he inclòs en la llista perquè és una molt bona pel·lícula. Emily és el debut en la direcció de l’actriu Frances O’Connor. Aquest biopic ens mostra aquells fets en la vida d’Emily Brontë que la van marcar per escriure Cims borrascosos, un clàssic de la literatura anglesa. La pel·lícula es concentra en la relació d’Emily amb el seu germà i germanes, especialment Charlotte. Emily és tremendament atmosfèrica i els diàlegs i el retrat de l’època victoriana són molt acurats i recorden a clàssics com Sentit i sensibilitat. Un dels seus aspectes més destacats és la seva protagonista, Emma Mackey que ve de Sex education i que està per al·lucinar-ho de bé.

Blaze

Del Kathryn Barton és una artista australiana que signa la seva primera i desbordant pel·lícula. La protagonista és una nena de dotze anys, Blaze que presencia la violació i assassinat d’una dona. La nena es queda en xoc i només després dels fets i quan li explica al seu pare comprèn el que ha vist. Blaze es tancarà i es refugiarà en un món imaginari en què crea un drac que serà la seva escapatòria per deixar anar la ràbia que sent. Blaze és una pel·lícula molt imaginativa que explica a la perfecció la violència masclista. No només és una pel·lícula excel·lent, sinó que hauria de ser una eina per ensenyar en els instituts. Hi ha moments durs, d’aquells que paren la respiració, però també instants preciosos fruit d’un guió i uns personatges molt ben escrits. La manera en què barreja imatge real amb efectes especials i animació és prodigiosa. Una de les poques vegades que el cinema, juntament amb Allà on viuen els monstres, retrata tan bé la imaginació infantil.

Project Wolf Hunting

Un altre dels títols que són pur Sitges. No exagero si us dic que és una de les pel·lícules més violentes que he vist mai i segurament aquella que més litres de sang llança a la pantalla. Segons el seu director es van fer servir dues tones i mitja de sang. La història ens porta al port de Filipines on salpa un vaixell mercant per intercanviar presos amb Corea. Un dels presos ha organitzat la seva fuga i començarà una guerra amb els agents de seguretat. Si això no fos prou, el vaixell transporta un individu amb el qual han experimentat i tenen sedat en tractar-se d’un ésser amb una força sobrehumana. El còctel està servit en aquest festival de gore, amputacions, metralletes, armes blanques i sang a dojo. Aquest thriller coreà s’emmiralla en produccions americanes com Con Air per fer una exageradament burra i molt celebrada cinta molt Sitges. Un espectacle de què destaca també el seu so eixordador. Va guanyar el premi especial del Jurat.

Irati

Un autèntic exemple que en poc pressupost és possible fer pel·lícules de fantasia medieval. En aquest cas sobre la llegenda basca que va donar nom a la selva d’Irati en el Pirineu. Paul Urkijo s’inspira en Excalibur i Joc de trons per explicar-nos una història en què es barreja la màgia i la mitologia amb la tradició i la religió. Ambientada en el segle VIII, Eneko està destinat a convertir-se en el rei de la vall, però per aconseguir-ho haurà de trobar el cos del seu pare, mort en batalla, juntament amb el tresor de Carlemany. Eneko és cristià i haurà de demanar ajuda a una pagana per endinsar-se en el bosc. La pel·lícula és una aventura molt ben feta i entretinguda amb moments èpics i amb uns personatges ben definits. Visualment val molt la pena. Merescudament va guanyar en la categoria d’efectes especials, visuals i de maquillatge, així com el premi del públic a la millor pel·lícula de la secció oficial.

1982 Greatest Geek Year Ever!

Aquest any a Sitges hem vist documentals boníssims, però entre ells he volgut incloure a la llista aquesta genial retrospectiva a les pel·lícules estrenades l’any 1982, que juntament amb el 1984, va ser l’any més geek de la dècada dels vuitanta. Durant gairebé dues hores que passen volant, ens expliquen com es van fer aquestes pel·lícules, com van ser rebudes en el seu moment i la petjada que han deixat en l’actualitat a través de declaracions dels seus protagonistes com Ron Howard, William Shatner, Sean Young, Bruce Campbell o Dee Wallace. No falten títols imprescindibles com ET, Blade Runner, Star Trek II: la còlera del Khan, Poltergeist i molts més, alguns d’ells que he descobert en aquesta pel·lícula. Si us pensàveu que ho sabíeu tot d’aquelles pel·lícules, aquí descobrireu coses noves. Un documental imprescindible pels que som de la generació del VHS. Van venir a presentar el documental en exclusiva mundial els productors Mark A. Altman i Scott Mantz.

Pearl

No tinc cap mena de dubte que Pearl és la millor pel·lícula de Ti West. És impossible no comparar-la amb X perquè aquesta és la seva preqüela i es tracta de pel·lícules molt diferents. Trobareu opinions de tot i cadascú tindrà la seva favorita. Personalment em funciona millor aquesta i els homenatges que es marca West al cinema clàssic són per treure’s el barret. West fa servir el Technicolor, que no es correspon al 1918 que és quan està ambientada la pel·lícula, però les intencions de portar-nos a un altre tipus de llenguatge visual del cinema, tal ho feia també a X, aquí també hi és. La música i els colors vius contrasten amb un guió intel·ligent d’un relat molt fosc en aquesta història d’origen sobre una psicòpata assassina amb alguns trets en comú amb Norman Bates. De fet la pel·lícula té un grapat de coses que en recorden a Psicosi. La Pearl que ens presenta la pel·lícula és la d’una jove atrapada en la granja dels seus pares, molt controlada per ells i que en prou feines pot sortir, en part per la situació d’aïllament de la població per la grip espanyola. Pearl somnia en tenir una vida glamorosa i dedicar-se a l’espectacle com les actrius que veu ballar en el cinema del poble. Mia Goth, que també ha participat en el guió, està superba i West fa un treball de direcció espectacular. Se’n va endur el premi a la millor direcció i interpretació femenina.

Bones and All

Luca Guadagnino va clausurar de manera magnífica el Festival amb Bones and All. Es tracta d’una pel·lícula molt emotiva sobre Moren, una jove que és abandonada pel seu pare i que haurà d’espavilar-se per sobreviure donada la seva necessitat especial. En un camí sense destí concret, es trobarà amb un jove, que li passa el mateix que ella, del qui s’enamora i que junts comencen un viatge per carretera en plena era Reagan.  Més enllà de la seva necessitat, els dos personatges hauran de lluitar contra els seus monstres i secrets del passat. Guadagnino ha demostrat que és capaç de tot, fins i tot abordar una pel·lícula de terror caníbal com és aquesta. Els dos protagonistes no poden canviar el seu destí, però es tenen l’un a l’altre per ajudar-se i fer-hi front. La història romàntica funciona perquè a banda del guió, Taylor Russell i Timothée Chalamet tenen molta química. Fan tan bona parella que costa no enamorar-se’n. En l’aspecte visual, també estem davant una pel·lícula molt bonica.

El programa especial de Sitges el trobareu en aquest enllaç i també trobareu un fil de Twitter amb una breu ressenya de tots els títols que vaig veure.