Un dels plats forts del que havia de ser l’estiu cinematogràfic de l’any passat, ha arribat finalment aquest estiu per cinemes i Acces Premium a Disney +. Basada en una atracció dels parcs de Disney (inspirada en la seva creació amb La reina d’Àfrica), la companyia volia repetir l’èxit de Pirates del Carib, però al final l’únic que ha quedat han estat les intencions.
Jungle Cruise pintava com una mena d’Indiana Jones de principis de segle XX amb protagonista femenina. En aquesta ocasió no és una arqueòloga, sinó una científica. El personatge de Blunt està construït emmirallant-se a Harrison Ford. Fins i tot porta una vestimenta molt peculiar quan es posa a fer d’exploradora, el mateix que Indiana Jones quan deixava les classes de la universitat per fer expedicions. El fet de ser dona donava per explorar el rebuig de les figures femenines científiques de la societat de l’època, però això es resol amb una anècdota molt superficial al principi i al final.
Però aquest no són els únics elements en comú amb la saga d’Indiana Jones. Els dolents són alemanys, no són els nazis de les pel·lícules d’Indiana Jones perquè això passa al voltant de la I Guerra Mundial, però per caràcter i el retrat que en fa, podrien ser-ho. El malvat l’interpreta un Jesse Plemons bastant histriònic. L’altre grup de dolents, en què trobem cares conegudes com en Dani Rovira i en Quim Gutierrez, no són res més que els del grup d’en Barbosa de Pirates del Carib, passats pel filtre d’aquesta pel·lícula. Però en lloc de Geoffrey Rush tens a Dani Rovira, que òbviament no és el mateix. I prefereixo deixar-ho aquí.
Però Emily Blunt malauradament no és la protagonista d’aquesta història, el protagonisme principal recau en el que hauria d’haver estat un secundari, Dwayne Johnson, que vindria a ser el Jack Sparrow d’aquesta barreja entre Pirates del Carib i Indiana Jones. The Rock és un tipus extremadament carismàtic, i en molts moments te la salva, però la química amb Emily Blunt és inexistent.
Si Pirates del Carib (parlo de la primera, la bona, no dels bunyols que van fer després) va saber transcendir el seu origen d’atracció d’un parc temàtic, a Jungle Cruise mai te n’oblides. La història funciona com si l’espectador fos un més dins de la barca de Dwayne Johnson al qual li van tirant coses a la cara durant el recorregut. Jungle Cruise mai es preocupa en ser una pel·lícula i transcendir a una cosa diferent d’una atracció.
Jungle Cruise ha estat dirigida per un Jaume Collet-Serra fora del seu element. Sincerament crec que el director català ha fet el que ha pogut i ha aprofitat l’oportunitat per dirigir aquest blockbuster per complir amb el que se li exigia. Especialitzat en terror, els pocs elements de gènere no funcionen perquè passen pel filtre de “per a tots els públics”. En canvi, m’ha sorprès la manera hàbil que s’ha mogut en la part més d’aventures.
Pel que fa als efectes especials, hi ha de tot. Alguns molt bons, com els escenaris, i d’altres de dolents com el del jaguar, que mai sembla real. Malgrat això, ha estat el meu personatge preferit de la pel·lícula.
Jungle Cruise és una barreja de pel·lícules millor que peca de no tenir cap originalitat i que no arrisca. Una més de l’engranatge de Hollywood feta per treure’ns els diners, de consum i oblit ràpid que no transcendirà com Pirates del Carib i Indiana Jones. Una pena perquè elements per explorar n’hi havia, com aprofundir en el personatge de la sempre fantàstica Emily Blunt, o parlar-nos del colonialisme, que d’aquí rau tota la trama. Al final, més del mateix, una llàstima.
