Don Coscarelli va sorprendre als fans del cinema fantàstic al 1979 amb Phantasma, un film de gènere que ja esdevingut de culte. Aquesta pel·lícula el va marcar tant que des de aleshores ha buscat desesperadament fer una altra pel·lícula de culte, resultant sempre en un fracàs. La seva segona pel·lícula més recordada és El senyor de las bestias, una mena de Conan de sèrie B, protagonitzada per Marc Singer, el que seria el Donovan de la sèrie V. Aquesta pel·lícula només ens la mirem amb bons ulls aquells que varem créixer passant estones i remenant en els videoclubs dels anys 80. Malgrat que els d’aquella generació trobem a faltar els videoclubs, què haguéssim donat aquella època per tenir connexió a internet i poder veure les pel·lícules que desitjaven pràcticament a la carta. El romanticisme cinematogràfic del videoclub es va extingir. Les grans franquícies de videoclub que varen sorgir posteriorment ja no teniem aquell no sé què. Precisament aquest romanticisme de videoclub dels 80 és el que intenta recuperar repetidament Coscarelli sense èxit. John muere al final ho intenta, però fracassa estrepitosament.
Coscarelli portava més de 10 anys sense dirigir res de res. La seva última pel·lícula, Bubba Ho-tep del 2002, era una comèdia de terror de sèrie B protagonitzada per un referent del gènere com Bruce Campbell, que interpretava a un Elvis Prestley que vivia retirat en una residència de Texas, i que es feia passar un dels seus imitadors perquè ningú pensés que estava viu, i que lluitava contra una maligna entitat egípcia. Des de llavors només ha dirigit un episodi de l’extraordinària sèrie Masters of Horror fins arribar a John muere al final.
La pel·lícula ens presenta una droga que permet viatjar entre dimensions i el temps. John la pren i descobreix que uns éssers d’una altra dimensió volen envair la Terra. El seu amic Wong l’ajudarà a fer front a la invasió.
En aquesta ocasió l’aposta de Coscarelli per la sèrie B ha estat més pressupostària que voluntària. El relat demana efectes especials per fer creïble la història, però quan no tens diners per utilitzar CGI, les limitacions econòmiques et porten a buscar altres recursos.
El que se li ha oblidat a Coscarelli és que els films de culte no es planifiquen, sorgeixen espontàniament, i acaba essent el públic el que decideix si aquella pel·lícula ignorada per les masses és de culte o simplement és una mala pel·lícula sense elements d’interès.
Un altre factor que juga en contra del relat és la seva narrativa fragmentada que resulta caòtica i fa que la pel·lícula sigui incomprensible. John muere al final comença bé, però es va desinflant a marxes forçades i les seves bones intencions que la convertien una pel·lícula que prometia molt, acaba derivant una absoluta decepció i Coscarelli fracassa al final.
