Aquests dies he sentit molt que Woody Allen ja no és el que era, que Irrational man és una pel·lícula menor, que la millor època d’Allen ja he passat i coses semblants. D’entrada vull deixar clar que no són un talibà de Woody Allen. En general és un director que m’agrada, però també reconec que té pel·lícules abominables com Vicky, Cristina, Barcelona o A Roma con amor. De fet, les seves pel·lícules europees no són massa destacables a excepció de Match point i si m’apures Midnight in Paris, que està bé, però tampoc tant com es va dir en el seu moment. D’altra banda hi ha els haters de Woody Allen que odien tot el que fa, encara que estigui bé. Això de crear una corrent contraria a majoritaria també es porta molt i més amb les xarxes socials que han fomentat aquest tipus d’actituds. Però, deixeu-m’ho estar que me n’estic anant. Irrational man és una bona pel·lícula que barreja les dèries habituals del director amb un component més negre a l’estil Match point.
Abel Lucas (Joaquin Phoenix) és un professor de filosofia amb la moral pel terra, que té la sensació que tot el que ha intentat fer a la seva vida com escriptor, activista polític o professor, no ha tingut cap importància. Després d’arribar a la universitat d’una petita ciutat en la qual començarà a impartir classes, comença a relacionar-se amb dues dones: Rita, un professora solitària que busca que la rescatin d’un matrimoni infeliç, i Jill, la seva millor estudiant que, malgrat tenir xicot, no pot evitar resistir-se atreta per la personalitat artística i turmentada d’Abe, inclús quan aquest mostra símptomes de desequilibri mental.
Com és habitual en el cinema de Woody Allen, els actors brillen i destaquen per damunt de la realització, sempre plana, del novaiorquès. En aquesta ocasió repeteix Emma Stone després de Màgia a la llum de la lluna. Stone és un món a part, una actriu que es menja la pantalla en cada plànol de tot el que faci. Ja només per ella la pel·lícula es converteix en imprescindible. El protagonista central és Joaquim Phoenix en un paper que, la veritat, li va molt si coneixem la personalitat i els papers que sol fer l’actor. Els acompanya Parker Posey, una actriu que ha millorat amb els anys i que demostra que cada vegada es mereix més.
És curiós com la pel·lícula deriva de la típica atracció entre mestre i alumne a una cosa molt més fosca, però que no abandona la naturalitat i senzillesa pròpies d’Allen. Potser no tingui la força de Blue Jasmine, però Irrational man, malgrat no serà una de les millors del director, és de les millors que tenim en cartellera. I és que Irrational man és més complexe del que es pensa, darrera el plantejament rutinari que ens presenta hi ha una història fosca i retorçada de la ment humana.
