Matteo Garrone va començar la carrera de director el 1996, però no va ser fins a Gomorra de 2008, que va fer-se conegut internacionalment. Io Capitano és la seva darrera pel·lícula, que ha aconseguit entrar entre les cinc seleccionades a millor pel·lícula internacional als Òscars per Itàlia. Io Capitano em sembla la millor pel·lícula del director.
Ens narra la història de Seydou i Moussa, dos cosins adolescents, que decideixen marxar de Dakar per arribar a Europa i fer realitat els seus somnis. Malgrat que els adults els adverteixen que la vida d’un immigrant a Europa res té a veure amb el que han vist a la televisió, marxen d’amagat de la seva família. Emprenen un viatge duríssim amb l’objectiu de sortir del continent africà, ple de penúries que els portarà viure moments d’absolut horror i perversitat humana.
La pel·lícula no està basada en cap història real concreta, però Garrone s’ha inspirat en un munt d’històries d’emigrants africans. Io Capitano és una pel·lícula necessària perquè humanitza el que polítics i els mitjans de comunicació deshumanitzen, com és el drama dels africans que fugen de les misèries del seu país per tenir una vida millor. Lluny de pretendre enfocar-ho com un drama social, Garrone l’ha rodat com una aventura heroica, una odissea plena d’entrebancs que viuen els dos joves protagonistes.
Del repartiment destaca el protagonista, el debutant Seydou Sarr. És a través dels seus ulls que se’ns narra aquesta història. És ell el que dona el to diferent de la pel·lícula i que m’ha encantat, allunyant-la del drama social que hem vist mil i una vegades. L’aproximació i narració de Garrone d’aquesta història és excel·lent.
La fotografia és un dels punts forts de la pel·lícula fent servir plànols panoràmics en determinats moments, com en el desert del Sàhara o a Trípoli. Posant el focus en els colors quan estan al Senegal.
Durant el trajecte no deixarem de presenciar de manera perplexa quan han de fer-se passaports falsos, les autoritats corruptes, les màfies de tràfic de persones i un llarg etcètera d’individus que els preocupa molt poc la vida de les persones i només pensen a enriquir-se aprofitant-se de la desesperació dels altres. Hi ha escenes i moments en què se t’encongeix el cor, com el trajecte en jeep per les dunes, la part de la presó i la del vaixell. Però no tot és maldat, també hi ha algun moment de llum i solidaritat entre persones que veuen que la millor manera de sobreviure és ajudar-se els uns als altres, a part de l’estima que es tenen els dos cosins.
Garrone ha comptat amb un pressupost d’onze milions d’euros que li ha permès rodar, a part d’Itàlia, en diferents punts del continent africà, concretament al Marroc i Senegal.
El final, sense explicar res, és sensacional. La pel·lícula acaba en un moment heroic, tal com ha estat tot aquest camí. Però deixa la porta oberta a imaginar com segueix l’aventura. Seydou ha hagut de madurar a marxes forçades. Ja no és aquell adolescent innocent del principi, però continua essent el somiador que no vol renunciar als seus objectius, malgrat que els governs es desentenen quan volen de la situació. Seydou assumeix la responsabilitat que ningú vol i el títol de la pel·lícula pren sentit, en el moment més emotiu de tota la pel·lícula. Io Capitano és una absoluta meravella, no la deixeu escapar.
