Adaptació del musical d’Stephen Sondheim estrenat al 1986 i guanyador de tres premis Tony.
Rob Marshall director d’adaptacions de musicals al cinema com Chicagoi Nine, ha estat també el responsable d’aquesta adaptació cinematogràfica. La trama recrea els contes infantils que tots coneixem, però juga amb els finals i els canvia completament.
La pel·lícula lliga els contes La caputxeta vermella, Jack i la mongetera màgica, Rapunzel i La ventafocs amb un nou conte protagonitzat per un flequer i la seva esposa que en la seva obsessió de tenir un fill, accepten fer tot el que els hi demana una bruixa per trencar la maledicció que els impedeix tenir el que més desitgen.
La pel·lícula té dues parts molt ben diferenciades: la primera hora i mitja, on se’ns narren els contes que més o menys com ja coneixem, en format musical i relacionats entre ells, i la darrera mitja hora on el to del relat canvia radicalment i que ens explica el dia després del que ens expliquen els contes. És en aquest dia després que la pel·lícula falla. Durant la primera hora i mitja ens narra els contes amb bones cançons i amb agilitat narrativa. Fins aquest punt, la pel·lícula aconsegueix el seu objectiu, ja que esdevé simpàtica i molt entretinguda. Però tot s’enfonsa en la mitja hora final. Quan sembla que la pel·lícula ha acabat succeeix un incident i de cop i volta els personatges del conte deixen de comportar-se com a tals i ho fan com a cretins. Però no és només aquest canvi de to lo desafortunat, també ho és la poca habilitat amb la que ho narra i és en aquest moment quan les mancances de la pel·lícula es fan evidents. Quan el fet de veure una obra molt teatral en el cinema, deixa de funcionar. Quan el fet de no utilitzar pràcticament efectes especials juga a la seva contra. La darrera mitja hora és lo pitjor de la pel·lícula. A part d’aquets problemes, el ritme baixa en picat i el final s’eternitza, cosa que dóna la sensació de mai acabar.
Pel que fa a la música, molt bé, però el números musicals són bastant plans. El més divertit és el que protagonitza Chris Pine, una divertida paròdia sobre els prínceps blaus. En quan als actors, tots ells molt bé: Anna Kendrick, Emily Blunt i Meryl Streep. Fins i tot els desconeguts interpretats per nens. La pel·lícula també compta amb una breu aparició de Johnny Depp fent del llop de La caputxeta vermella, en una interpretació que no desentona gens amb les que ja ens té acostumats l’actor.
Into the woods és una bona pel·lícula fins la primera hora i mitja per enfonsar-se a continuació. El gust que ens deixa en conjunt és agredolç, però el gust amarg del final acaba pesant més que la resta, que està molt bé.
