Hi ha una famosa dita que diu que els gossos s’assemblen als seus amos. Si la portem al terreny cinematogràfic podríem dir que les pel·lícules s’assemblen als seus director. Això és el que li passa a Christopher Nolan i al seu cinema. La setmana passada feia unes declaracions en les que criticava les pel·lícules de Marvel Studios. Sense anomenar la productora que és el malson de DC/Warner, Nolan la menyspreava amb el trist argument de que les pel·lícules de veritat no tenen escenes postcrèdits. La tropa de Marvel zombis no va tardar en llançar-se al coll del director de la darrera trilogia de Batman que, com el polític de torn o el jugador de futbol que se’n va de la llengua, va dir que se’l va mal interpretar i que no va dir això. Aquesta prepotència de creure’s el salvador del cinema comercial i ser millor que la resta, és la mateixa que té Interstellar, que es creu la salvadora de la ciència ficció. Coherence, estrenada farà unes setmanes i que ha costat el mateix que un berenar en un fast-food, li dóna cinquanta mil voltes a tots nivells, fins i tot en el científic, que se suposa que és el punt fort d’Interstellar que, per cert, ha costat 165 milions.
Interstellar extremarà la divisió entre els fans i els detractors de Nolan, ja que esdevé un espectacle de lo que els seus fans estimen i de lo que els seus detractors odien. El problema amb Nolan és el mateix que passa amb el cinema de Woody Allen. El seu públic ja té una opinió feta abans de veure la pel·lícula i no la canvia, independentment que la pel·lícula sigui millor o pitjor. No us penseu que sóc detractor de Nolan, però tampoc en sóc un fan. Sí que li reconec que el seu cinema té un segell personal que el fa destacar i que les seves pel·lícules visualment són molt bones.
Quan veig Memento o Insomnia i llavors veig El caballero oscuro: La leyenda renace o Interstellar em pregunto: què li ha passat a aquest home? Sóc molt fan de les seves primeres pel·lícules, però gens del que està fent darrerament. Només salvo Origen i El caballero oscuro. Segurament els seus actors principals, Leonardo DiCaprio i Heath Ledger respectivament hi tinguin molt a veure.
Anem a per la crítica d’Interstellar, però he cregut oportú fer aquesta introducció al parlar d’algú tant controvertit com Christopher Nolan. Pel que heu llegit fins ara no us penseu que Interstellar és una mala pel·lícula. De fet, fins la última mitja hora, és una mostra de ciència ficció psedocientífica per a masses. Res del que ens explica és nou o original. Tots aquells que som seguidors de la ciència ficció i hem vist qualsevol sèrie d’Star Trek, estem més que familiaritzats amb les teories plantejades a Interstellar. El problema de la pel·lícula és el propi Nolan i l’estil que té per narrar les seves històries. Deixo a part l’aspecte visual que sense cap mena de dubte és lo millor i més destacat de la pel·lícula. A favor d’Interstellar puntua també Matthew McConaughey, l’actor de moda del moment. Des de que va guanyar l’Oscar i va ser el protagonista de la sèrie True Detective, tothom vol veure més coses d’aquest actor que sempre ha estat bo, però que al estar encasellat en papers romàntics, molts no veien més enllà. Només cal donar un cop d’ull a les primeres pel·lícules de l’actor per adonar-se que no ha passat de mal a bon actor de la nit al dia.
Sense explicar massa res direm que Interstellar està ambientada en un moment en el que la Terra està esdevenint tòxica pels seus habitants. Matthew McConaughey és un pare que decideix acceptar una missió de la NASAde viatjar a l’espai i trobar un planeta on els habitants de la Terra hi puguin viure. El preu serà abandonar a la seva família durant uns anys o qui sap si per sempre.
El que durant dues hores i mitja és una correcta pel·lícula de ciència ficció, en els últims vint minuts, es transforma en un melodrama familiar de llàgrima fàcil. Interstellar perd la visió científica que fins el moment era la base de la pel·lícula. El guió deixa de tenir coherència i anul·la tot lo anterior i perd el sentit. Nolan porta les coses al punt que vol sense preocupar-se de donar explicacions a l’espectador. La suposada sorpresa final he de reconèixer que se’m va passar pel cap en un moment concret de la pel·lícula, però la vaig descartar perquè pensava que seria massa absurd. Vaig sobreestimar a Nolan. El truc de Nolan és embolicar la troca fins el punt que no t’adonis que t’està venent fum amb no res. Que tinguis la percepció que ets tu el que no ho l’ha entès, no pas el director i el guionista que t’ho estan explicant malament. No us espanteu, els espectadors no tenen la culpa del batibull mental de Nolan. El problema és únicament seu.
