John M. Chu, un director amb alguns títols per arrencar a córrer, ha dirigit aquesta adaptació cinematogràfica del musical de Broadway guanyador del Tony, In the Heights de Lin-Manuel Miranda (Hamilton).

A In the Heights, el jove Usnabi explica a un grup de mainada i també a l’espectador, com era la seva vida en el barri de Washington Heights a Nova York. Un barri poblat per immigrats, sobretot cubans, porto-riquenys i dominicans. A partir d’aquí anirem coneixent a la resta de protagonistes i les seves històries de vida, amor i integració fora de la comunitat.

La característica principal és que la pel·lícula és pràcticament tota cantada, són poquíssims els diàlegs que no són cantats perquè aquí es canta tot, des dels moments que més esperes amb coreografies amb centenars de ballarins, com els moments més mundans com converses entre dos personatges sobre el temps. Aquesta ha estat una de les coses per les quals no he acabat d’entrar mai en la pel·lícula. Musicalment, no és una pel·lícula que m’hagi entusiasmat i que hagi sortit del cinema cantant alguna de les seves cançons. Alguns dels números musicals m’ha fet fins i tot vergonya, com el de les banderes i el del venedor de gelats, que interpreta el mateix Miranda.

In the Heights és una pel·lícula lluminosa que intenta crear bon rotllo i que tampoc busca altra cosa que no sigui satisfer constantment les expectatives de l’espectador, inclòs el final. Pel que no deixa de ser una història lleugera, tot i que vol vestir els números musicals de pompositat.

El més destacat és el protagonista principal, Anthony Ramos, que ja apareixia a Hamilton, crec que ho fa bastant bé.

In the Heights és molt llarga i se m’ha fet massa llarga, perquè conté molts elements que la fan desviar de la història principal. Una cosa bona que té el guió és agafar el moment de l’apagada com a punt d’inflexió entre la història d’abans i la de després, que narrativament funciona molt bé.

Malgrat que la pel·lícula és tremendament optimista, també toca temes com el racisme i la discriminació de manera molt lleugera. El més destacable és que és de les poques produccions de Hollywood que presenta a la comunitat llatinoamericana fora dels estereotips que el cinema els ha encapsulat com són el tràfic de drogues i les bandes.

In the Heights és una pel·lícula que bascula entre ser un conte i en reivindicar idees, sense que se n’acabi de sortir bé. Els moments musicals són artificials i malgrat que busqui encomanar-nos energia i humor, es queda molt lluny en aquesta i en altres pretensions, ja no parlo de musicals clàssics, sinó de moderns com La La Land, que aquest sí que la va clavar.