Les religions han estat tractades moltes vegades al cinema i en tots els gèneres, però poques vegades de manera seriosa, i fins i tot diria que didàctica, dins del terror, com ho fa Heretic.

Dirigida i escrita per Scott Beck i Bryan Woods, la parella de guionistes que va crear A Quiet Place i responsables de dirigir títols de gènere com Haunt i 65, Heretic és la seva millor i més sorprenent pel·lícula fins ara, distribuïda per A24.

La trama comença quan una parella de joves mormones, en plena missió per captar fidels, truquen a la porta del senyor Reed. Ell les enganya dient que la seva dona és dins, i les noies entren. El que comença com una conversa interessant sobre els costums i tradicions mormones deriva en una autèntica història de terror amb reminiscències de Barbarian. Les dues noies quedaran atrapades en una mena de joc macabre ideat per Reed, del qual hauran de participar si volen escapar.

El repartiment està encapçalat per un impressionant Hugh Grant, que fuig de la comèdia per demostrar que, si s’ho proposa, pot interpretar un psicòpata refinat i perillós obsessionat amb les religions. El senyor Reed ofereix una mena de classe magistral sobre com aquestes controlen la població a través de la por. Grant construeix la tensió ell sol, només amb la seva interpretació. El joc de Reed és una barreja entre escape room i joc de taula, un autèntic joc del gat i la rata. Potser no creu en cap religió, però si creu en alguna cosa, segurament és en l’infern.

Les dues noies són interpretades per Sophie Thatcher (Yellowjackets) i Chloe East (Genera+ion), un càsting especialment encertat tenint en compte que totes dues van ser criades en la fe mormona. Tot i ser presentades com personatges ingenus, un cop es troben en la situació límit veurem que no ho són tant com semblava.

La inspiració per a aquesta història va sorgir de la mort del pare de Bryan Woods, que el va fer qüestionar què passa després de morir. Aquesta pregunta el va portar a examinar les diferents respostes de les religions i a buscar-ne els punts en comú. La conclusió arriba de manera brillant… en forma de Monopoly o a través de la cançó Creep de Radiohead. Quan vegeu la pel·lícula, ho entendreu.

Un dels punts forts del film és el retrat documentat de la religió mormona. Si heu vist la sèrie Under the Banner of Heaven, algunes coses us sonaran. Els directors no són mormons, però es van documentar a fons: es van fer amics de famílies mormones i exmormones i van llegir El Llibre del Mormó. Volien que les dues protagonistes no fossin caricatures, sinó personatges escrits des del coneixement. Algunes converses del guió surten directament de converses reals. Volien mostrar que aquests missioners, tot i portar un missatge religiós, són encara joves que parlen de sexe i porno, com veiem a l’escena inicial. Tot i això, l’Església Mormona va emetre un comunicat criticant el contingut del film. Malgrat això, moltes persones criades en aquesta fe han defensat que el retrat de les missioneres és dels més reals que s’ha vist mai a la ficció.

Sense entrar en espòilers, la pel·lícula es divideix clarament en dues parts. Una primera on es construeix el relat a través dels diàlegs i la tensió, i una segona que és un descens als inferns, metafòric i literal, per a les dues noies. Aquesta segona part recorre a eines més convencionals del terror, com els jump scares o el terror físic, però sempre sobre la base atmosfèrica sembrada anteriorment.

Heretic juga amb les protagonistes… i també amb nosaltres, que les hem acompanyat durant tot el seu discurs. Igual que elles, haurem d’escollir entre creure o no.

El tram final opta per un camí ambigu que convida al debat i a la reflexió. Els símbols religiosos que ens han acompanyant tornen en forma de ganivets, verins i rituals que deixen empremta.

Heretic és una molt bona cinta de terror que converteix el baix pressupost en virtut, limitant-se pràcticament a un sol escenari per desenvolupar bones idees, crear una atmosfera opressiva i presentar-nos un dolent tant carismàtic com aterridor.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.