Cinquena entrega del Monsterverse de Legendary que continua la pel·lícula anterior, Godzilla vs. Kong. Repeteix el director d’aquella, Adam Wingard, que no aconsegueix repetir-ne els bons resultats de l’anterior.
En aquesta ocasió, la trama, per dir-ho d’alguna manera, es tracta de buscar una excusa molt fàcil perquè Godzilla i Kong facin equip per lluitar contra una amenaça comuna. La resta és bastant irrellevant. Ja sabem que en aquestes pel·lícules els humans no tenen gens d’importància, però el problema que té aquesta és que aquí surten massa, són poc interessants, purament clixés, mai t’arriben a importar absolutament res, però el guió insisteix que són importants quan no fa res perquè ho siguin.
Si l’anterior era molt conscient que les batalles entre els monstres eren el focus principal, aquí intenta mantenir un equilibri. Els humans estan formats per una mare i una filla adolescent, horriblement tractada, la d’una mena de veterinari de monstres que no fa res més que passar-s’ho bé i un podcaster de la conspiració que només surt per espantar-se de tot. Massa temps per aquests personatges i temes que són els més nombrosos, imagino que per mantenir controlat el pressupost en efectes especials. Els diàlegs són terribles i les escenes humanes estan rodades de manera molt rutinària. La novetat és Dan Stevens que aterra en aquesta franquícia en un personatge que és una barreja de Starlord i Ace Ventura. Cada vegada que apareix Stevens, somriu mirant a càmera i sona un tema de rock. La primera vegada està bé, però quan ja has vist deu vegades el mateix recurs, ja és una cosa forçada.
La trama més interessant és la de Kong, que sense diàlegs i essent digital, té més carisma i ens toca més que Rebecca Hall, Brian Tyree Henry i Dan Stevens. Kong té una trama meravellosa que a més evoluciona amb un mini Kong, la del seu poble esclavitzat per un tirà. Sense cap mena de dubte Kong és el gran protagonista, que va saltejant amb comptagotes els seus moments i les avorrides escenes humanes a excepció de la del queixal, l’única en què interactua amb els humans. Però Kong resulta més humà que cap dels humans. La trama de Kong amb el seu fill adoptiu t’arriba, la de Rebecca Hall amb la seva filla d’adoptiva, no.
Pel que fa a Godzilla, és bastant convidat de pedra. Apareix puntualment al llarg de la pel·lícula, suposadament protegint a la humanitat d’altres monstres, però desencadenant tanta destrucció com la que pretén evitar. El millor, les migdiades en el Coliseu de Roma que fa servir com una cabassa. Les seves aparicions res aporten a la trama, quan la pel·lícula ha de saltar d’un lloc a l’altre integra una escena de Godzilla fent alguna cosa, encara que no vingui a res, però no ens queixarem perquè el veiem molt poc.
El millor de la pel·lícula es fa pregar, és just al final quan Kong ha d’explicar-li a Godzilla que necessita la seva ajuda i es foten de bufes al Caire, destrossant les piràmides, com Napoleó a la pel·lícula de Ridley Scott. No faig cap espòiler si dic que s’uneixen en una mena de team-up com els dels còmics. La cosa culmina en una batalla entre Kong i Godzilla amb el mico tirà i el seu esbirro, un Godzilla que escup gel en lloc de foc. Una batalla espectacular i plena de destrucció en què probablement no quedarà un edifici en peu a Rio.
Pel que fa als efectes especials, funcionen millor els de Godzilla que no pas els de Kong i els micos. Comparats amb els de les darreres d’El planeta dels simis, que, per cert, li copia la trama, els efectes estan bastant per sota, pel que la sensació de veure un videojoc en lloc d’una pel·lícula és molt palpable. Per representar la Terra Buida podien haver fet servir escenaris reals, a la fi hi al cap són paisatges, però tot queda reduït a un CGI massa intrusiu.
L’altra cosa és que ara tenim una sèrie de televisió sobre Monarch, que essent millor que les pel·lícules, no cal que la veieu per veure aquesta perquè res del que passa allà, ni cap personatge de la sèrie té afectació a la pel·lícula. De fet, és com si no existís.
Godzilla x Kong: New Empire val la pena per les lluites de monstres que són massa curtes si tenim en compte el metratge que dedica als humans. En aquesta ocasió, Wingard ha fet una pel·lícula rutinària i en la seva major part sense ànima. Quedeu-vos amb les escenes en solitari dels monstres, de la resta us n’oblidareu tan bon punt sortiu del cinema.
