El Monsterverse va ser el nom que va rebre aquesta franquícia de sèrie de pel·lícules protagonitzades fonamentalment per Godzilla i King Kong, produïdes per Legendary Pictures. Fins avui dia se n’han fet quatre, aquesta última ajunta de manera definitiva Godzilla i Kong: Skull Island. La qualitat d’aquest univers compartit ha estat irregular. La primera de Godzilla que va dirigir Gareth Edwards va ser una enorme decepció perquè a Godzilla se’l veia poc i les històries humanes eren sobreres. Kong: Skull Island, va ser la primera a saber jugar a aquesta proposta, ja que l’argument no tenia importància, però era molt divertida i entretinguda i dotava de carisma a Kong com no havia tingut des del clàssic del 1933. Tot feia pensar que la tercera, Godzilla: Rey de los monstruos, la cosa milloraria perquè els responsables havien entès el que va fallar en la primera. Però no va haver-hi sort, ja que es repetien els errors, tot i que en menor grau. No obstant això, la part final oferia un grapat de batalles entretingudes amb monstres clàssics de la Toho, però sense emoció.
Finalment ha arribat la quarta pel·lícula d’aquest univers. Adam Wingard ha entès perfectament què volia el públic i ens ha ofert un espectacle visual de lluites entre dos monstres com mai havíem vist abans. Wingard també es permet de posar la seva empremta com a director en una batalla plena de llums, colors i neó amb una pàtina dels vuitanta i recupera l’estil visual de la seva millor pel·lícula, The Guest.
Godzilla vs. Kong és just el que promet i ho treu amb nota. El guió és irrellevant, així com la profunditat dels personatges humans. Això va de bons sense arestes i de dolents que fan coses molt malvades. La trama es pot resumir en una línia, però no hem vingut a veure això. Després de la introducció de rigor per situar-nos a Kong després de Skull Island i a Godzilla després de Rey de los monstruos, no triga a arribar la primera baralla dels monstres en el mar. Espectacular. A partir d’aquí, Godzilla queda més relegat com a secundari i Kong assumeix el protagonisme. Gairebé diria que és més una pel·lícula de Kong que no pas de Godzilla. Aleshores entrem a la Terra Buida. Visualment magnífica i amb moments d’aixecar-se i aplaudir com un nen petit a Kong. I el millor de tot, la part final que tornen a repartir-se bufes en un Hong Kong en què els edificis cauen com fulles, les llums de neó inunden la nostra vista i nosaltres caiem hipnotitzats per l’espectacle. I com manen els cànons de l’argument clàssic d’enfrontament de dos herois que es barallen, al final han d’unir forces per vèncer un enemic superior, òbviament creat per l’home.
Els efectes especials són magnífics. Els monstres són mostrats en tota la seva esplendor. Ja s’ha acabat això de jugar amb les ombres per dissimular els defectes.
Godzilla vs. Kong es converteix en la més espectacular d’aquesta saga de pel·lícules. Pur entreteniment, feta per aparcar el cervell i gaudir-ne com un nen o nena. I de debò que ho aconsegueix amb un argument molt simple i un sentit total de l’espectacle perquè hem vingut a veure batalles i veurem les millors de la saga. Una pel·lícula conscient del que és i que dona exactament el que esperes i que surts volent-ne més.
