Seqüela de la pel·lícula de 2000, novament amb Ridley Scott i part de l’equip que el va acompanyar en una de les pel·lícules més recordades del director que tornava, després de molts anys, al pèplum.
La pel·lícula té una estructura molt semblant a la primera, per la qual molts l’han qualificada d’una seqüela que funciona com un remake, una de les modes dels últims anys de la indústria, que ha donat títols com Star Wars: El despertar de la força o Scream V, pel·lícula que es burlava d’aquest concepte que anomenava “reqüela”, just el que és Gladiator II. Essencialment, es dedica a fer i explicar la mateixa història de la primera amb algunes variants i un context històric uns anys endavant.
La trama comença amb un espectacular atac del general romà Acacius al nord d’Àfrica. Allí captura a Hanno, un soldat enemic que acabarà a càrrec de Macrinus, un antic esclau que prepara a esclaus perquè lluitin al Coliseu. Per altra banda, Roma està en plena crisi, ja que està governada per dos emperadors dèspotes, Geta i Caracalla. Lucilla, germana del difunt emperador, continua viva i conspira amb el general Acacius per destronar els actuals emperadors. Finalment, tal com ens podíem imaginar, Hanno és molt més del que pensàvem, cosa que sabrem quan Lucilla descobreixi la seva veritable identitat.
Ridley Scott ha fet una pel·lícula molt entretinguda, i en aquest aspecte més que la primera, ja que l’ha convertit en un blockbuster d’acció i aventura. Això ha fet que perdi la part més emocional de la primera i que en conseqüència sigui una pel·lícula inferior.
També la fa inferior el fet de tenir el mateix esquema i que es repeteixin moltes situacions, per la qual no la podem qualificar d’original. No obstant això, Scott no ha pretès superar a la primera, simplement canviar-ne el to, passant d’una cosa més èpica i solemne a fer una pel·lícula molt entretinguda, que tot està posat al servei de la diversió durant dues hores i mitja que passen volant.
Mentre que la primera volia transcendir, cosa que va aconseguir tal com avalen els Òscars que va aconseguir, aquesta segona no s’ha marcat aquest objectiu, i Scott s’ha tret pressió del damunt. Malgrat que està molt ben fet i compte amb molt bones interpretacions de Paul Mescal i Denzel Washington, no serà una pel·lícula que jugarà cap paper en els Òscars. L’original va guanyar el de millor pel·lícula, però l’Acadèmia no va premiar a Scott en la direcció.
En alguns aspectes, sobretot en producció, millora la primera. L’original pecava molt de CGI, que avui en dia es nota molt, com el cas del Coliseu. En la segona, el Coliseu digital de la primera ha estat una construcció real amb la mateixa escala que el Coliseu original. Tot el disseny de producció, decorats i vestuari són espectaculars i milloren l’aspecte digital de l’original.
Sobre el repartiment, Mescal és un actor molt diferent de Crowe, menys físic, es nota que ve del cinema independent. Això fa el seu personatge més interessant. En alguns moments fa pensar a Kirk Douglas a Spartacus. Pedro Pascal també està molt complidor en el seu personatge. Però qui acapara l’atenció és Denzel Washington, que faria un paper semblant al d’Oliver Reed de la primera. Washington ha fet el personatge solet, en una mescla de personatge que ha interpretat anteriorment, portant al seu personatge en un anacronisme divertidíssim. El cas és que Washington ho roba tot i quan està en pantalla t’oblides de qualsevol de la resta de protagonistes. De fet, quan exposa les seves jugades i les defineix com a política, podria ser una conversa que podria tenir un polític actual que posa per davant l’ambició i el poder personal al servei públic. La part còmica la posen els dos emperadors interpretats per Joseph Quinn i Fred Hechinger.
Pel que fa als personatges de llegat, ens alegra recuperar a Connie Nielsen i a Derek Jacobi. De fet, Nielsen és l’únic personatge femení de la pel·lícula, però no acaba de funcionar de tot perquè està escrit regular.
Gladiator II es torna molt boja en el seu últim terç en què renuncia a fer una trama lògica i que puguis sentir orgànica, per apostar per diferents girs a cop de morts supressives que canvien contínuament la baralla. De fet, el darrer terç podria passar per un slasher per la quantitat de morts originals i sanguinolentes que Scott ens presenta a pantalla. Els girs i canvis dels personatges són massa radicals i no acaben de fluir. No obstant això, Scott ho fa perquè la pel·lícula, com al Coliseu, està al servei de la diversió per sobre d’una trama sòlida. Depèn del que li exigiu o espereu, veureu una pel·lícula o altra. En el meu cas, li he comprat la proposta a Scott amb babuïns de Jumanji, rinoceronts i taurons inclosos. Gladiator II és una pel·lícula de Ridley Scott i es nota!
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
