Tercera entrega de la saga que reprèn els personatges i les seves històries, allà on es va quedar la segona part del 1989, però amb uns nous protagonistes que prenen el relleu.

Cazafantasmas: Más allá m’ha encantat. He tornat a ser durant dues hores el nen que va veure la pel·lícula per primera vegada llogada en el videoclub. M’han lligat molt bé els elements nostàlgics amb els moderns i no se m’ha esborrat el somriure des que surt el logo de Columbia fins a l’última escena postcrèdits.

Aquesta és una crítica sense espòilers, així que no diré res que no toqui. Amb espòilers ja l’hem analitzat en el programa 21×14 del Ningú no és perfecte. La història comença amb la història de la filla del caçafantasma Egon Spengler, Callie que per problemes econòmics es trasllada amb els seus fills adolescents, Trevor i Phoebe, a la casa granja del seu pare a Summersville, Oklahoma. Trevor i Phoebe es retrobaran amb el llegat d’Egon i començaran a estirar el fil sobre qui era el seu avi i els assumptes que va deixar pendents.

La pel·lícula ha estat produïda per Ivan Reitman, el director de les dues pel·lícules originals i dirigida pel seu fill, Jason Reitman (Juno, Tully). El cast de la pel·lícula és meravellós. Paul Rudd és el millor còmic d’aquesta generació i té molt bona química amb Carrie Coon, que interpreta a la mare de Phoebe i Trevor, interpretats per McKenna Grace (La maldición de Hill House, Annabelle vuelve a casa)  i Finn Wolfhard (It, Stranger Things). Ambdós són intèrprets molt joves que malgrat la seva edat són ja molt veterans i de seguida et poses al seu equip. Dins aquesta mena de Goonies que formen els més joves trobem al més divertit d’ells, Logan Kim com a Podcast (una barreja de Data i Bocazas d’Els Goonies) i Lucky, la companya de feina i interès amorós de Trevor. Realment el càsting que han reunit és genial. Entre ells es nota una molt bona química i són peça clau perquè la pel·lícula funcioni tan bé.

Els efectes visuals de la pel·lícula són per treure’s el barret en una època en què tot és digital. S’han mantingut els mateixos efectes especials que l’original del 1984. Òbviament estan millor fets, però són els mateixos, per la qual cosa no et treu del món. A més s’han fet servir animatronics en la creació dels monstres, pel que es nota que tot és papable i real.

La pel·lícula es pren uns 40 minuts per arrencar. El pròleg és magistral i a partir d’aquí et va presentant els personatges. L’espectador que no sap de què va la cosa, descobreix amb ells qui eren els Caçafantasmes. A partir d’aquí, comença l’acció i la pel·lícula i ja no et deixarà fins al final amb un ritme meravellós.

Són moltes les escenes genials i de pell de gallina que vindran a continuació. La del supermercat, poblament sigui la més divertida, ja que a part d’homenatjar a Caçafantames… no us ha fet pensat també amb Gremlins?

En aquesta ocasió ens allunyem de Nova York perquè Reitman volia fer una història sobre la família i ha jugat amb una paleta de colors diferent de les pel·lícules anteriors.

La música ha anat a càrrec de Rob Simonsen que ha pres de referència la sonoritat de l’original de Peter Bernstein, que et fica de cap en l’univers dels Caçafantasmes.

Cazafantasmas: Más allá és una carta d’amor preciosa a Harold Ramis. Ell està en ànima de principi a final, fins als darrers minuts de la pel·lícula en què se’ns posa la pell de gallina i perquè no dir-ho, molts us haureu posat a plorar. L’homenatge a Ramis no és només a la seva participació a Caçafantames, sinó també a una manera de d’entendre el cinema i la comèdia. Darrere títols com Los incorregibles albóndigas, El pelotón chalado i Regreso a la escuela, estava Harold Ramis. La seva obra mestra va ser Atrapat en el temps, amb Bill Murray.

Cazafantasmas: Más allá és un homenatge a una manera de fer cinema, el familiar dels anys vuitanta, un tipus de cinema que desgraciadament no es fa avui en dia. Una proposta amb una nostàlgia molt ben portada i moltes referències. La pel·lícula aconsegueix un equilibri perfecte entre el nou i el que ve d’abans. I el càsting és perfecte. A qui no li hauria agradat tenir un professor com Grooberson amb aquest gust exquisit pel cinema? Del millor del 2021 en el cinema.