George Miller, malgrat que és un nom que sempre hem associat a la saga Mad Max, no ha deixat de ser un director molt eclèctic, ja que després de la trilogia protagonitzada per Mel Gibson, entre el 1979 i el 1985, ha estat el realitzador de drames com Lorenzo’s Oil i pel·lícules familiars com la segona entrega de Babe i les dues de Happy Feet. L’any 2015 va sorprendre a tothom amb Mad Max: Fury Road, la quarta part de Mad Max en què demostrava mantenir el pols i elevar a un altre nivell la trilogia vuitantera que el va portar a la fama. De fet, Mad Max: Fury Road és considerada per a molts una de les millors pel·lícules d’acció de la història. Allí apareixia un personatge nou que acompanyava a Max, Furiosa, interpretada per Charlize Theron qui va eclipsar el protagonista principal, Tom Hardy com a Max. Miller i el guionista Nick Lathouris, en veure el potencial Furiosa, ràpidament van posar fil a l’agulla en planificar un spin-off que s’ha retardat, primer per problemes legals entre Miller i Warner i després per la pandèmia.
Furiosa funciona a dos nivells. El primer, com a spin-off, ja que aquesta és una pel·lícula en què Furiosa és la protagonista i en la qual en coneixem els orígens. Per altra banda, també funciona com una preqüela de Mad Max: Fury Road. Gran part del metratge serveix per retrobar-nos amb els mateixos personatges i a descobrir com arriben al punt en què els trobem a la pel·lícula de 2015, no només Furiosa
Furiosa està dividia en dos actes. El primer és el de la protagonista petita, interpretada per Ayla Browne, i el segon el de la Furiosa gran, interpretada per Anya Taylor-Joy. El que sorprèn és el metratge dedicat en cadascun dels actes. El primer dura una hora mentre que la segona hora i mitja. L’espera per veure a Anya Taylor-Joy pot resultar massa llarga. Mad Max: Fury Road era més concisa, durava dues hores i el ritme funcionava millor. La primera part es podia haver explicat en menys temps, però fins aquí l’únic problema que li puc posar a la pel·lícula, si és que això es pot considerar un problema, ja que l’entreteniment mai s’atura. La resta és un espectacle majúscul.
Una de les coses que més m’ha agradat de Furiosa és que se sent molt Mad Max, concretament molt Mad Max 2, inclús més que Mad Max: Fury Road. La part estètica té tot el que volem. A més podem veure les localitzacions espectaculars de Gas Town, Green Place i Bullet Farm.
Anya Taylor-Joy pràcticament no té diàlegs, però la pel·lícula fa que no siguin necessaris. Contrasta amb els diàlegs grandiloqüents de Dementus. Taylor-Joy està sensacional i una magnífica successora de Charlize Theron, en una de les millors heroïnes d’acció que ha donat el cinema darrerament. L’actriu està hipnòtica en el procés de convertir-se en Imperator Furiosa i posar-se la pel·lícula a les espatlles.
Chris Hemsworth interpreta un magnífic senyor de la guerra anomenat Dementus. Hemsworth està divertit, però que no és ridícul com les darreres pel·lícules de Thor. El seu Dementus és un dels dolents més emblemàtics d’una saga plena de grans malvats estrafolaris. L’únic estrany és el nas postís que li han posat, que sincerament no feia falta. Entenc que volien fer-lo una mica diferent perquè no veiessim tant a l’actor, però no funciona. Hemsworth aprofita per ensenyar el pit cada vegada que pot i mostrar-se excèntric, imprevisible, cruel i molt perillós. Dementus entra al podi dels grans dolents de Mad Max. El seu egocentrisme, el culte pel físic i el peluix que l’acompanya, construeixen un personatge del qual se’n poden fer bromes.
Com a preqüela és necessàriament molt diferent de Mad Max: Fury Road. Mentre que Fury Road era una història concentrada en poques hores, tota ella és una persecució, Furiosa avarca 15 anys. No és un sense parar d’acció com l’anterior, sinó que combina escenes d’acció amb un tractament meravellós de personatges, amb una cura impecable cap a la protagonista. Mentre que Fury Road és considerada una obra mestra i les comparacions són inevitables, el millor que podem fer és evitar-les perquè malgrat que comparteixen personatges i món, Furiosa cou la trama de venjança a foc lent. Això pot decebre als que esperàvem el mateix, però Miller encerta és fer una altra cosa que la complementa.
És molt meritori que Miller hagi aconseguit fer una pel·lícula tan diferent, però que al mateix temps encaixi com un guant. A Furiosa l’eix central és la introspecció de Furiosa i com es construeix a ella mateixa fins a arribar a ser aquella heroïna amb els cabells rapats, un braç mecànic i el front untat per oli de motor. Per cert, que bonica la història del seu braç, que forta, cruel, delicada i poètica. No estem una pel·lícula de persecucions, tot i que també n’hi ha alguna, però el cor de la pel·lícula està en el desenvolupament de Furiosa i la seva venjança. Això no impedeix que totes i cadascuna de les seqüències d’acció són espectaculars.
Furiosa: A Mad Max Saga és una festa visual i d’acció com només George Miller és capaç d’imaginar. Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers i sense en l’especial que li hem dedicat aquí.
