Avui està essent un dia de fugues en massa de les diferents pel·lícules que s’estan projectant, cosa que ja comença a preocupar la poca qualitat de la programació d’enguany. No obstant, començo parlant de lo únic que es pot salvar d’avui. Es tracta de Real, la darrera pel·lícula del japonès Kiyoshi Kurosawa, director de Kairo. Real ens presenta a una jove dibuixant de manga que s’ha quedat en coma després d’un intent de suïcidi. El seu xicot accepta participar en un tractament mèdic revolucionari per tal de fer-la despertar. Es tracta d’una nova tecnologia anomenada “sensing”, que consisteix en connectar la ment d’una persona conscient amb la del pacient per ajudar-lo a superar el coma. El guió no està exempt de sorpreses, alguns cops d’efecte i girs argumentals. Real és bona, però allarga massa el seu final. No exagero si us dic que hi ha com a quatre moments en el que sembla que la pel·lícula s’acabi, però el relat continua. Però la història enganxa, i anem descobrint i coneixent aquests personatges que ens transporten a un Japó amb uns paisatges de somni. Amb la parella protagonista descobrirem allò que ni ells mateixos ja recorden.
Nicolas Winding Refn, director de Drive i Valhalla Rising, ha decebut amb la seva nova pel·lícula, Only God Forgives. Després de l’èxit de Drive, magnífica pel·lícula, aquest home s’ho ha cregut massa i ha fet una castanya de tamany dimensional. Only God Forgives és d’una pretensiositat màxima. Oblideu-vos de Drive, malgrat Ryan Gosling fent les mateixes cares. No ho és. De fet, sembla feta per un altre director. El principi us posarà a prova la paciència per si val la pena continuar veient-la tota o no. Jo l’he vista tota i us dic que no val la pena, malgrat l’alt contingut de violència que hi trobareu. La història és la d’una mare i un fill que busquen venjar la mort del germà d’aquest. Els motius que varen portar a la seva mort estan ben justificats, però la mare no permetrà que la mort del seu fill més estimat quedi sense càstig. Un bunyol amb bon aspecte, però un bunyol igualment.
Però les que més fugues han despertat, inclosa la meva, són les dues següents. La primera, A Field in England, una pel·lícula britànica de Ben Wheatley que l’any passat va triomfar amb Sightseers. Wheatley es vesteix com l’Albert Serra britànic i ha fet una pel·lícula que pot competir amb avorriment i pretensiositat amb El cant dels ocells. Res a veure amb el seu èxit Sighseers, està rodada en blanc i negre i transcorre en un sol escenari, un camp. Els protagonistes ingereixen uns bolets al·lucinògens i la peli és només això, les seves al·lucinacions. I la segona, L’Étrange Couleur Des Larmes de Ton Corps. D’història poca. Un home busca a la seva dona que ha desaparegut, el seu propi bloc de pisos. I ja està. Res més, almenys fins als primers tres quarts d’hora que és el que he aguantat. Imatges amb colors molts forts, plànols ràpids i marejants i pantalles innecessàriament dividides. Dóna la sensació que avui Sitges s’ha vestit d’una pretensiositat que ha degenerat en mediocritat. Avui és d’aquells dies que no saps si estàs en un festival de cinema fantàstic o en un festival de cinema experimental. Només faltava que ens programessin Història de la meva mort en aquest festival. Calla, que a lo millor serà la peli sorpresa!
