Michael Mann és un director que sempre ha dirigit títols amb un ritme frenètic i que té molta mà per les escenes d’acció. Títols com Heat, El dilema, Collateral i Corrupción en Miami l’avalen. Per això és curiós que una pel·lícula com Ferrari, que sembla que hauria de funcionar a tota velocitat, sigui una cosa mancada de ritme i lenta en la qual costa reconèixer la direcció de Mann.

La pel·lícula se centra en un episodi molt concret i determinant de la vida d’Enzo Ferrari, l’any 1957. Ferrari, que havia estat pilot de carreres quan era jove, veu com la seva empresa d’automòbils està a punt de fer fallida i necessita finançament extern. A la situació empresarial complicada se li afegeix una altra més complicada a casa. Fa poc la seva dona Laura i ell varen perdre el seu fill d’una malaltia. Al mateix temps, Ferrari manté una doble vida amb una altra dona amb la qual té un fill no reconegut. El que el farà canviar la situació familiar i empresarial exigeix triomfar en la Mille Miglia, una carrera de 1.000 milles que travessa les carreteres italianes.

La pel·lícula és protagonitzada per un Adam Driver que sembla haver passat per departament de perruqueria de House of Gucci i una Penélope Cruz que fa el paper de sempre, el qual li va valdre el reconeixement internacional. També hi trobem a Shailene Woodley, que crec que és la millor de la pel·lícula, i Patrick Dempsey amb una altra perruca preocupant.

La pel·lícula està rodada en anglès i pren la pitjor decisió artística que pot fer una pel·lícula en què se se suposa que els seus personatges parlen una altra llengua. Fes-la en anglès, fes-la en italià, però no la facis en anglès i que els teus actors i actrius impostin accent italià. Aquesta darrera és justa la decisió que ha pres desencertadament Mann.

El tractament del personatge de Ferrari sorprèn pels seus pocs escrúpols sobretot en el seu tracte amb els pilots. En aquell moment no existia cap seguretat en els cotxes de carreres, tampoc entre el públic que s’acostava a veure les carreres. Un accident suposava la mort immediata. Ferrari no busca pilots que en algun moment hagin de prémer el fre per assegurar-se salvar la seva vida, al contrari, busca aquells que premin l’accelerador malgrat això els mati, com si enviés soldats a la guerra. Enzo Ferrari es preocupa més per guanyar i pels cotxes que no pas per les persones.

Destaco les curses, que sense acostar-se a les de pel·lícules millors com Rush o Le Mans 66, sobresurten a la pel·lícula. El moviment de càmera està fet amb bon pols. Són els únics moments en què reconeixem a Mann. Són escenes emocionants que s’esborren de la nostra memòria quan introdueix l’horror. Hi ha una escena que no explicaré per qui no conegui la història real que és terriblement impactant, que fa que la pel·lícula es converteixi en una cosa grotesca.

Essent el focus els problemes econòmics de la companyia, queda sense explicar com Enzo Ferrari va aconseguir salvar-la. Ni tan sols en els crèdits finals, que sempre veiem en qualsevol pel·lícula biogràfica, donen detalls de futur dels personatges. Tampoc de les repercussions d’aquella Mille Miglia.

Ferrari és gual de freda que el seu protagonista, ja que un cop vista no assoleix transmetre cap emoció, més enllà de l’horror. Sobre la narrativa, no prem mai l’accelerador i sembla avançar amb el fre de mà posat. Per ser una pel·lícula que pot entrar dins el personatge per veure el seu vessant més humà, sembla que estiguem mirant-lo sovint per fora, sense haver entrat prou en el personatge, tal com esperàvem.